Categoría

Título

Autores

Artículo

El judici del cas Pujol acara, aparentment, dues narratives contraposades: la d’una herència mal amagada i la d’una trama de corrupció. El mateix Jordi Pujol, de 95 anys, ha volgut, contra tot i tothom, posar-se a disposició de l’Audiència Nacional, malgrat que no està en condicions de seguir el judici ni de comunicar-se raonablement amb els seus advocats per defensar-se. Per paga, ha sortit fa una setmana de l'hospital on va estar ingressat per una pneumònia. 

Pujol vol seguir dempeus, tossudament alçat, ensenyant també les ferides. No vol compassió. Vol dir la seva. És el Pujol que sempre hem vist. Els forenses que el van examinar per encàrrec del tribunal, han desaconsellat la compareixença al president de la sala, el magistrat dit progressista José Ricardo de Prada. Pujol, diuen els metges, no està en condicions físiques ni cognitives per comparèixer davant del jutge. De Prada no ho considera així. Costa d’entendre: per què demanar l’opinió dels experts si després no compta? Quin sentit té jutjar algú que, encara que fos condemnat, no podria complir cap pena? On és el límit d’aquesta deshumanització? 

Ja no ve d’aquí, però. Parlem d’un procés que arriba després d’onze anys d’instrucció, una indefensió flagrant segons el Tribunal Europeu de Drets Humans, i d’una causa que s’inicia il·legalment i que s’ha fabricat a cop de falsedats, xantatges i fraus. Fa tot l’efecte que, en realitat, el tribunal aplica una revenja cruel, amb voluntat d'escarni públic i d’humiliar el president de Catalunya durant 23 anys. Aquí no es jutja als Pujol. O no només. També es jutja l’època que va des de la sentència contra l’Estatut del Tribunal Constitucional de l'any 2010, impulsada per la dreta judicial, política i mediàtica, amb la mirada còmplice del govern socialista del moment, fins a la sentència de l’any 2019 contra els líders del procés independentista. Es jutja la policia patriòtica, l'operació Catalunya i la persecució judicial, política i mediàtica que ha acabat en presons i exilis, i en una Catalunya encara vigilada. Es jutja als partits catalans que van considerar Pujol un empestat, una nosa, un pària, també el seu, que ell havia parit i dirigit. El judici és el tancament simbòlic d’aquest cicle, la prova que, per obtenir una foto vergonyant de Jordi Pujol, s’han trepitjat drets civils i principis democràtics, el respecte als ciutadans dissidents i els criteris més elementals d’humanitat. Diran: la llei és igual per a tothom. Fals. Que li preguntin a Joan Carles I. Que li preguntin a Jordi Pujol.