Categoría

Título

Autores

Artículo

Soc de Tarragona i sí, això que visc i denuncio és una condemna: andanes fredes, trens que no passen i promeses que es desfan abans que arribi l’hora de sortida. Una condemna silenciosa, imposada per aquells que haurien de defensar-nos i que, en canvi, ens fan figurants d’un sistema ferroviari trencat.

Soc culpable d’agafar el tren per ecologisme i sostenibilitat, de voler una mobilitat justa i de creure que el canvi climàtic és urgent i real.

Culpable d’anar a treballar, per emplenar la nevera.

Culpable de pensar que els governs prioritzarien els ciutadans i no les empreses ferroviàries, que gestionen les vies com si fossin propietat seva, quina ingenuïtat…

Soc orgullosament culpable de ser portaveu de Dignitat a les Vies, un projecte que no buscava protagonisme ni glòria, sinó dignitat i veu per a la ciutadania. Culpable de perdre l’anonimat per guanyar una lluita col·lectiva, de plantar cara quan se’ns ignorava i de dir «SÍ» quan el meu company Òscar Adrià proposava: «queixem-nos més amunt».

Quan la veu del carrer torna, el poder comença a tremolar, perquè aquesta lluita és per la dignitat i la justícia social, per no deixar-nos tractar com a súbdits, per reconèixer que la nostra veu té poder.

La història ens dona precedents: el 1951, Barcelona va viure una Vaga de Tramvies. El poble va dir prou, va boicotejar la companyia i va defensar la mobilitat com un dret. Setanta anys després, seguim la seva herència: les nostres protestes poden semblar poca cosa, però són banderes de coratge i esperança que construeixen el futur i, tanmateix, mentre alcem la veu, el govern ens diu que ens escolta mentre ens fa perdre el temps, per silenciar-nos, ens cita a reunions, ens reben amb somriures i promeses, però les decisions importants les prenen d’esquena a nosaltres, ens asseguren que «treballen per millorar-ho», però cada dia ens deixen una mica més fotuts, més cansats, més abandonats a les vies de sempre.

Per això escric i lluito, per això no callo, perquè la paraula és arma, la indignació és energia i la solidaritat és la força que mou muntanyes.

Per això, entre aquell primer crit compartit i la frustració que ara ens travessa hi ha un fil que no s’ha trencat: la nostra unió. Vam començar perquè ens sentíem sols a les andanes, però ens vam descobrir plegats a les vies. I ara que ens volen silenciosos, ara que ens volen confosos o cansats, és precisament aquella mateixa unió la que ens impedeix rendir-nos. La desesperació no és derrota ens manté vius, construint junts.

Soc de Tarragona, aquesta és la meva condemna, però també és el meu crit, la meva força i el recordatori del fet que no ens venceran mentre seguim caminant, encara que sigui per vies plenes de retards.