Categoría

Título

Autores

Artículo

Em miren, m’observen... Un grup de noies m’ha reconegut pel carrer. «Mireu, aquest és l’alcalde!». Fan broma, els fa gràcia fer-se un selfie amb mi. I aleshores, entre rialles i amb un to sorneguer, torna a sortir. La política. Bé, més aviat «els polítics». I torno a escoltar el discurs actualment tan en boga: «no hi ha un pam de net, tot és corrupció, etc.».

Estava a punt d’explicar a aquestes noies que viuen en una ciutat on l’alcalde és elegit en votació lliure i democràtica, on els seus representants aproven els pressupostos a partir de les propostes de la gent i on els seus drets ciutadans estan garantits per les institucions públiques. És a dir, tot el que durant els 40 anys de dictadura franquista es va negar.

Però, de sobte, em sorprenc a mi mateix demanant-los una única cosa: «Ara, quan arribeu a casa o quan tingueu un moment aneu a Internet i conegueu la història d’una noia com vosaltres que es deia Aurora Picornell. Veureu que aquesta noia defensava els drets de les dones i com, per això, va ser brutalment torturada i assassinada pels botxins franquistes. Aleshores entendreu el que va ser la dictadura franquista i valorarem tots i totes més el que és viure en una democràcia (amb totes les seves imperfeccions -que les té- i amb els errors que s’hagin pogut cometre en aquests darrers 50 anys -que han existit-».

No em van dir res però el to sarcàstic respecte «els polítics» va desaparèixer de cop. Em dirigeixo ara a la gent jove, a la nova fornada de tarragonins i tarragonines que està creixent -forta i orgullosa- i que escolta determinats discursos a les xarxes socials on es ve a dir que «bé, potser es va passar a l’hora de matar tanta gent però Franco va posar ordre, no hi havia inseguretat, etc.».

Mireu, aquesta ciutat va ser bombardejada (els avions que venien de Mallorca prenien com a referència la Rambla per llançar les seves bombes fins al Port), en aquesta ciutat es va disparar des dels avions contra dones que estaven fent cua al mercat central per poder adquirir menjar el 1938, en aquesta ciutat es va afusellar gent les seves idees, per defensar un Govern elegit pel poble, per demanar eleccions democràtiques... En aquest país es matava a noies de 19 anys per «crims» tals com «haber sido cobradora de tranvia durante el período de dominación rojo» (llegiu el sumari que condemna a mort a Júlia Conesa). Totes aquestes coses terribles, tots aquests crims que sembla impossible que hagin passat, tota aquesta brutalitat és el que va passar durant la dictadura franquista: un règim -aliat de Hitler i Mussolini- que va imposar la supressió de les llibertats bàsiques de qualsevol societat civilitzada (dret a la llibertat d’expressió, a tenir un judici just, a la formació de sindicats i partits polítics democràtics, a l’Estat de Dret, etcètera.)

Però al mateix temps, és un orgull per a mi dir-ho i recordar-ho, en aquesta ciutat sempre va haver-hi resistència al terror, en aquesta ciutat persones anònimes -però que es mereixen un monument- es van jugar la vida per amagar persones que estaven sent perseguides i en aquesta ciutat van organitzar-se manifestacions demanant eleccions democràtiques (si es fixeu un dia a la part mitja de la Rambla Nova hi ha informació sobre com va acabar alguna d’aquestes manifestacions). I tot això va passar perquè la llibertat pot ser colpejada -com ho va ser- però no pot ser destruïda, i menys a Tarragona que és una ciutat que durant tota la seva història mil·lenària mai s’ha rendit.

Fa poques setmanes estava esperant creuar un pas de vianants -a què el semàfor canviés de color- quan vaig notar que una mà m’agafava del braç. Era una de les noies de les que us parlava a l’inici. No es va esplaiar massa, tan sols em va dir: «he llegit sobre el que em vas dir». Recordo nítidament la determinació de la seva mirada. «He llegit»... aleshores vaig recordar una cita que vaig trobar al memorial d’Auschwitz que deia «la lluita de l’home contra la barbàrie és la lluita de la memòria contra l’oblit». És una veritat com un temple. Ni més, ni menys.

Abans d’acabar vull explicitar, com a alcalde de Tarragona, el meu homenatge a tots i cadascun dels homes i dones d’aquesta ciutat que durant la negre nit del franquisme (sobretot els primers anys, els més brutals) van lluitar per fer que en aquesta meravellosa ciutat l’alcalde fos elegit per la votació democràtica d’un poble lliure i no per la decisió arbitrària de cap capitost de la dictadura. Si avui nosaltres som aquí és perquè vosaltres veu donar la cara quan era més difícil fer-ho. El vostre exemple, és font d’inspiració. Sou immensos. No oblidem.