Categoría

Título

Autores

Artículo

Fa dies que dono voltes a aquest article. El vull fer bé, i trobo que no hi arribo. Com deia Seguridad Social, aquell grup famós (si més no, al meu poble ho era) a la cançó Chiquilla, les paraules fan curt per a dir tot el que sento.

Tanmateix, només les paraules són capaces d’aproximar-se a allò que vull transmetre. És la meravella de poder posar nom a totes les coses.

Vull parlar sobre l’escriptura.

Sempre m’ha colpit la manera que té Gregorio Luri d’abordar aquest tema, tan valorat per mi. Luri és un mestre i pedagog, a més de divulgador. Tot el que diu és d’un sentit comú aclaparador, però ho combina amb punts de vista molt interessants i innovadors que m’han ajudat com a mare i com a professora.

Encara que se’l coneix per la seva aportació en l’àmbit educatiu, en toca d’altres molt variats de manera igualment enriquidora. Recordo especialment un article sobre la necessitat —sí, necessitat— que hom té d’escriure. En el món de Luri, aquest concepte i la importància de la lectura són recurrents. Aquell article em va cridar l’atenció pel seu plantejament.

Jo em trobava immersa en el procés de publicar el meu primer llibre. Ho havia donat tot en cadascun dels articles que el componen i em sentia, literalment, buida. Quan el meu editor em va demanar un esforç final i escriure’n dos més, inicialment m’hi vaig negar: em semblava impossible encarar de nou una pàgina en blanc. Així i tot, ho vaig aconseguir. Encara no sé com. Sí que recordo que, després d’un parell de mesos de descans, vaig començar a enyorar el procés bellíssim que és posar per escrit els teus pensaments.

Com a eina per generar i aclarir idees, l’escriptura no té rival. Més enllà de la qualitat del text, sovint m’ha permès d’abstreure’m d’una situació que m’encallava i veure-la des de lluny o des de dalt. Escriure em facilita abordar les situacions vitals amb més llibertat i perspectiva. Per això, demano als meus alumnes que escriguin , ja que un dels reptes que afrontem en l’adolescència —i sospito que també a l’edat adulta— és posar en paraules allò que sentim o que travessem. Quan els meus fills em diuen que escriuen un conte o componen una poesia, els animo. Sense crítiques. De moment, només m’interessa agullonar la inclinació. L’estil ja el polirem més endavant.

Alguns, en assabentar-se que soc escriptora, s’admiren de la meva capacitat, i em diuen que tant de bo ells sabessin escriure. Em sembla que saber-ne o no és menys important que l’oportunitat de posar-te en joc davant d’un foli. No hi ha res més engrescador que atrevir-te a ser honest amb tu mateix o creatiu i deixar anar la imaginació.

L’escriptura és una teràpia meravellosa a l’abast de tothom. Els teus esborranys potser te’ls guardaràs, i formaran part de l’esfera íntima que no estàs disposat a compartir. Bé. Malgrat tot, seran un bon regal per a tu mateix. És una forma de dedicar-te un temps de qualitat, sovint tan necessari.

És increïble, però si no fos pels articles al Diari, jo no estaria tan atenta a la realitat i a la resposta que hi dono. Les meves vivències són inspiració per una acció que em permet aprofundir en molts i molt diversos conceptes a un nivell que difícilment assoliria sense l’exigència d’entregar l’escrit.

He començat dient que les paraules fan curt per a dir tot el que tinc per dins. És així, malgrat que m’esforci per transmetre el gran bé que la irrupció de l’escriptura ha estat en la meva vida: un camí que es va presentar inopinadament, però que he triat perquè em fa bé. Per això aquest article té sentit: a despit dels límits de l’autora, si després de llegir-lo, algú s’anima a obrir una llibreta, i no només un ordinador, i rescata l’experiència del fons de la memòria, quan encara era nen i tenia un món per construir o inventar... seria meravellós.