Categoría

Título

Autores

Artículo

Vull confessar d’entrada al lector que jo en una altra vida vaig exercir de mestre en una escola privada catalana, que disposava d’un model pedagògic propi i que tenia vocació de convertir-se en pública; degut a aquesta experiència, des que vaig començar a fer de periodista qualsevol notícia vinculada al món de l’ensenyament no solament motiva el meu interès sinó que si és negativa, m’afecta i em preocupa. Fa uns dies, les manifestacions convocades pels sindicats de mestres arreu del país sota l’eslògan: «Sou digne, feina digna», ha fet evident la situació límit en què viu l’ensenyament a casa nostra.

El malestar d’ensenyants i pares té a veure amb la problemàtica que pateixen les escoles a casa nostra; és quelcom que ve de lluny i que té unes causes la majoria de les quals, són alienes als mateixos centres i als professionals que hi treballen.

Sense ser-ne conscient, la nostra societat ha anat delegant massa coses en els ensenyants: per una banda, molts pares que han confiat l’educació integral dels seus fills, oblidant-se que ells són actors principals; al seu torn, els polítics que han cregut que l’escola es podia fer càrrec dels problemes plantejats pel creixement migratori, o ja posats, li han fet assumir la responsabilitat de la inclusió social. I uns i altres han situat el sistema educatiu al límit, ja que sense planificació ni recursos l’únic que s’ha aconseguit és provocar el col·lapse en molts centres, augmentant exponencialment el nombre de baixes laborals per angoixa i depressió.

En els darrers anys les polítiques educatives no han tingut en compte ni la realitat del sistema educatiu, ni l’opinió dels directament afectats. I quina és doncs la situació real? A grans trets podríem parlar, en primer lloc, de l’existència d’una part important del professorat que no està preparat pels canvis d’aquesta dimensió. En relació amb això puc explicar que fa uns anys, en una conversa que vaig tenir amb l’aleshores secretari d’Universitats de la Generalitat, bo i parlant de l’excés d’oferta d’estudis de comunicació, em digué que aquest no era el problema més important amb què s’enfrontava la formació universitària a Catalunya, sinó que era el de les Facultats d’Ensenyament on entraven alumnes amb una nota de tall de 5 un fet que tindria conseqüències negatives en el futur.

Un segon factor que està incidint en aquesta crítica situació és la inexistència de polítiques coherents a mitjà i llarg termini que siguin útils per a fer front als canvis del sistema educatiu. La majoria dels consellers/res del Govern de la Generalitat s’han dedicat a fer canvis conjunturals, alguns incomprensibles, aconsellats per assessors que sense haver trepitjat mai una escola, prenien unes mesures que l’únic que aconseguien era provocar un rebuig total en mestres i pares.

Un tercer factor ha estat el de la diversitat, eufemisme que s’utilitza per a indicar que a les aules, bàsicament de l’escola pública, els mestres s’enfronten a grups on hi ha nens i nenes de set o vuit països diferents, de cultures i llengües molt variades, la majoria no occidentals, i en les quals la religió hi té un gran pes. En aquest context, els professionals per a fer la seva tasca educativa, no tenen ni la preparació adequada, ni compten amb els recursos necessaris.

En opinió meva i vist com estan les coses, crec que aquest país té un problema molt més seriós que el de les autopistes, el transport ferroviari o el turisme; té una escola pública que està a punt de fer aigües, amb uns mestres a prop de tirar la tovallola i unes associacions de pares desorientades.

Al sistema educatiu el que li fa falta és que la munió de càrrecs jeràrquics, experts i assessors deixin la zona de confort dels seus despatxos barcelonins i surtin a conèixer la realitat del sistema educatiu. I que no es preocupin, hi hauran mestres, pares i inspectors d’ensenyament que fa anys que trepitgen el terreny, els quals els faran de guia. D’aquesta manera es podran estalviar una nova comissió d’experts d’aquells que no resolen els problemes, però que quan s’hi posen saben complicar les coses d’allò més.