Categoría

Título

Autores

Artículo

Philip Roth, a La conjura contra Amèrica, escriu una història alternativa en què Franklin D. Roosevelt és derrotat a les eleccions presidencials del 1940 per l’aviador filonazi Charles Lindbergh. La novel·la segueix la vida de la família Roth mentre l’antisemitisme esdevé més acceptable en la vida nord-americana i famílies judeoamericanes com els Roth són perseguides a diversos nivells. HBO en va fer una magnífica minisèrie. Philip Roth despulla un mecanisme que retorna si no estem atents: com un poder autoritari entra a casa teva sense trucar. No calen botes ni desfilades; n’hi ha prou amb deixar que la por s’instal·li al menjador, a la taula de la cuina, a les converses de replà. Quan això passa, l’espai públic —aquest lloc on hauríem de poder discrepar sense tremolar— s’esvaeix. Hannah Arendt ja diu que el totalitarisme creix quan el ciutadà deixa de ser-ho perquè només pensa a sobreviure. Roth ho retrata amb una precisió incòmoda: el mal no sempre arriba amb grans discursos, sinó amb la rutina, la indiferència o la complicitat grisa que no vol molestar. És el mateix que Arendt va veure en Eichmann: un home mediocre, obedient i incapaç de pensar pel seu compte, però responsable d’haver greixat la maquinària de l’Holocaust. La banalitat del mal no és un eslògan filosòfic; és un avís. Aquí rau el punt incòmode per a tothom: només el pensament crític —aquest exercici humà de parar, jutjar i decidir per un mateix— pot frenar la deriva cap a aquesta banalitat. Pensar no és un luxe intel·lectual, és també una forma de resistència. Potser per això Roth incomoda encara avui: perquè ens obliga a mirar-nos al mirall i preguntar-nos quantes vegades hem confós prudència amb silenci, convivència amb submissió o normalitat amb renúncia. I Arendt, des de la distància del seu temps, ens recorda que el mal no necessita monstres; només necessita que no pensem —i silenci.