Categoría

Título

Autores

Artículo

Mentre Franco agonitzava, moria, i apareixia un nou rei, a l’anomenat Sàhara espanyol esclatava un conflicte entre el Marroc, Mauritània, Espanya i els indígenes que volien la independència. El Sàhara Occidental, havia començat a ser ocupat per Espanya el 1884 quan les potències europees estaven preparant la conferència de Berlín per repartir-se Àfrica i el govern de Madrid va reclamar un tros desèrtic que li va ser concedit.

El Sàhara Occidental, geogràficament és considerat un gran dipòsit de pedres i sorra amb turons d’alçada reduïda i depressions encaixades entre altiplans de materials calcaris i argilosos. Però a més a més de tenir recursos pesquers, amb els anys s’hi han trobat enormes jaciments de fosfats i alguns altres minerals. En total uns 600.000 km², habitats més o menys pel mateix nombre de persones.

Històricament, era un territori ocupat per tribus nòmades, que en algunes èpoques llunyanes i per curts períodes de temps, havien prestat submissió feudal i pagat impostos al soldà del Marroc, però sempre van ser pràcticament independents com a pobles "imazijen" (homes lliures). Mapes antics mostren la delimitació del territori dominat pel soldà el "bled majzem" i el Sàhara no hi entrava. El mateix 1975 el Tribunal Internacional de Justícia de la Haia va emetre un dictamen en el qual s’afirmava que no hi havia vincles de sobirania entre Marroc i Mauritània sobre el Sàhara. Amb la independència del Marroc (1956), el partit nacionalista i conservador l’Istiqlal va defensar la idea del Gran Marroc que aniria de la costa mediterrània fins al Senegal, engolint Mauritània i una part d’Algèria, raó per la qual la frontera entre el darrer país i el Marroc encara està en litigi.

L’ocupació dels territoris de l’Àfrica Occidental Espanyola eren, per tant, desitjats pel govern marroquí. Amb la independència del Marroc sorgiren bandes armades contra les possessions de Cap Juby, Ifni i el Sàhara. L'ONU (1963) va incloure el Sàhara i Ifni com a territoris a descolonitzar i més tard aprovava el dret del Sàhara a l’autodeterminació. El govern de Franco, en comptes d’organitzar un procés de consulta per resoldre el tema, i perquè no fossin considerades colònies, transformà Ifni i el Sàhara en províncies. L’ONU no acceptà el joc. Ifni es cedí al Marroc, després d’un conflicte que costà uns centenars de morts.

Per aturar la descolonització del Sàhara el govern de Franco optà per intentar formar un partit polític amic, cosa que no funcionà i, en canvi, sorgí des del 1969 un moviment per la independència que convergí el 1973 amb la formació del Front Polisario que es proclamava panarabista i socialista. Per Espanya, França i Estats Units, un nou estat sostingut per l’Algèria arabista i socialista que mantenia estretes relacions amb l'URSS, era un perill pels interessos econòmics i polítics anomenats “occidentals”. A més, Algèria encerclaria el Marroc i podia tenir un passadís fàcil a l’Atlàntic.

Espanya necessitava un govern sahrauí amic que, per una banda, tanqués l’expansió marroquina pel sud, fes de barrera de protecció de les Canàries i mantingués els interessos pesquers i dels fosfats. En fallar l’intent de formar un partit polític titella s’optà el 1975 per anunciar un referèndum, però ja s’havia iniciat el conflicte entre les parts interessades. Una guerra contra el Marroc no la volia Espanya per la por a una revolució militar a la portuguesa. Hassan II del Marroc coneixent la feblesa del govern espanyol d’aquells moments i la seva pròpia per haver sobreviscut a dos cops d’estat, organitzà una “marxa verda” de milers de marroquins que travessaren la frontera. Marxa que tenia el beneplàcit dels Estats Units, mentre els militars espanyols eren obligats pel govern a abandonar posicions. La “marxa verda” va durar pocs dies, a l’espera de negociacions entre el Marroc, Espanya i Mauritània, i va ser condemnada per l'ONU partidària del referèndum. Les negociacions, ràpides i mal fetes, portaren a l’anomenat Pacte de Madrid del 14 de novembre, sis dies abans de la mort del general. El Sàhara quedava inicialment partit entre el Marroc i Mauritània, i finalment el Marroc en lluita contra el Polisario l’ocuparia gairebé totalment.

Ara fa pocs dies una resolució de l'ONU veia bé que el Marroc iniciés converses amb els contraris prenent com a base una autonomia i contemplant l’autodeterminació, tot i que “una autonomia genuïna podria ser el resultat més factible”. El govern espanyol accepta aquesta idea a canvi de les bones relacions amb el Marroc i que aquest mantingui el control fronterer de les migracions irregulars. De la mateixa forma que la UE i els EUA desitgen que el Marroc continuï la seva política d’amistat amb Israel i amb els països addictes al model econòmic i polític “occidental”. La geopolítica i els interessos econòmics per sobre de les voluntats exercides democràticament.