Categoría

Título

Autores

Artículo

Els pressupostos són la llei més important que presenta un govern i la més rellevant que debat i aprova un parlament. Són el programa de govern en xifres, despullat de la faramalla i les martingales retòriques de la campanya, un full de càlcul sense additius ni colorants. No tenir pressupostos és un mal negoci i un fracàs polític majúscul. Davant d’aquesta mancança, els aparells governamentals i legislatius fan mans i mànigues per mitigar-ne les conseqüències amb mecanismes com el suplement de crèdit que, per fer la història curta, és una manera de gastar diners ja recaptats que, en rigor, no es podrien tocar perquè no estan assignats a cap partida pressupostària. Ara bé, els diners del suplement de crèdit no serveixen per a qualsevol cosa. El Govern els pot aplicar a pagar els augments salarials dels mestres i dels metges, però no a construir noves escoles ni hospitals. I així tot. Per això, a la majoria de països occidentals, la incapacitat d’aprovar els pressupostos és causa d’eleccions, perquè és senyal inequívoc que el Govern no pot tirar endavant els seus plans. El president Pere Aragonès ho sap: amb 33 diputats i un suport precari, va convocar eleccions quan els pressupostos van naufragar a la platja dels Comuns contra el Hard Rock. El president Salvador Illa, que té 42 diputats i un suport legislatiu més sòlid, no ha estat tan càndid i ha guanyat temps per posar-se d’acord amb ERC. Hàbil. Primer va provar de collar als republicans posant-los al davant patronals, sindicats i tota quanta opinió pública. Diria que amb èxit. ERC s’ha estovat i el PSC, que ja ha cobrat la investidura, no haurà de pagar-ne el preu (el finançament singular amb el traspàs de l’IRPF) i els tindrà de socis. L’expectativa electoral és, doncs, baixa. Pel PSC i per ERC és suïcida anar a les urnes amb mestres, metges, pagesos i pescadors enfilats a la parra, i l’emprenyada fonda i silenciosa dels usuaris dels serveis públics, notablement del sistema sanitari i dels trens.