Categoría

Título

Subtítulo

Autores

Imagen Principal

Artículo

L’apràxia de la parla adquirida és un trastorn neurològic que pot aparèixer després d’un ictus, un traumatisme cranioencefàlic o un tumor, i també en algunes malalties que afecten el cervell amb el temps. A primera vista pot semblar ‘un problema per parlar’, però el tret clau és un altre: la persona acostuma a comprendre bé i normalment sap el que vol dir.

El que falla és l’organització del cervell per coordinar llavis, llengua i la veu i poder pronunciar les paraules correctament, expliquen expertes dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Per això la parla pot presentar bloquejos, pauses estranyes o errors que canvien d’un intent a l’altre o a un ritme poc natural.

En l’entorn hospitalari es confon amb facilitat amb altres trastorns freqüents després d’una lesió cerebral, com la disàrtria (quan hi ha feblesa o mala coordinació dels músculs de la parla) o l’afàsia (quan costa trobar paraules o construir frases). A vegades, a més, poden coexistir. Per aquest motiu, l’avaluació es basa a observar petites proves guiades, com repetir síl·labes, paraules o frases, i explorar els moviments orofacials. Segons la professora col·laboradora del grau de Logopèdia de la UOC Mariví Cobo, en l’apraxia el pacient acostuma a tenir la idea i el missatge, però «té dificultat a l’hora d’ordenar els moviments de la llengua, els llavis i la boca per produir les paraules de manera estable». Per tant, el nucli del problema es troba en la programació motora, no en el fet de «saber què dir», com passa en la disàrtria i l’afàsia no fluent.

En la pràctica, Cobo proposa un primer filtre molt concret per afinar el diagnòstic: comprovar que la musculatura funciona (que no hi hagi feblesa o rigidesa que expliqui dificultats de la parla), confirmar que la seqüència de moviments és el problema (més que un so aïllat) i verificar que el llenguatge i la comprensió es conserven. Només amb aquests passos, indica, es pot fer un diagnòstic precís i diferenciar-lo de la disàrtria o l’afàsia.

Diagnòstic, rehabilitació i alta

Què és observable en l’apràxia? En tasques de repetició de síl·labes, paraules, pseudoparaules i frases, apareixen patrons típics: errors que canvien cada vegada, dificultat en passar d’un so a l’altre, pauses estranyes, parla més lenta o amb accents estranys, i diferència entre el que és automàtic (comptar, dies de la setmana) i el que és voluntari (repetir una paraula concreta).

També es valoren els moviments orofacials (treure la llengua, bufar, inflar les galtes) per veure si la persona dubta, necessita diversos intents o rendeix millor de manera espontània que «a l’ordre». «Per completar la valoració i comprovar si també hi ha un problema de llenguatge, s’utilitzen bateries d’afàsia», afegeix Cobo.

Després del diagnosi diferencial, cal una fase de rehabilitació, on el focus passa a millorar la precisió, fer la parla més automàtica i aconseguir que allò après s’utilitzi en situacions reals. En termes senzills: es repeteix molt, de manera ordenada, i s’augmenta la dificultat gradualment perquè la parla guanyi estabilitat.

Finalment, en la fase d’alta, la prioritat és la generalització i l’autonomia. Es preparen exercicis per a casa i s’implica la família per mantenir el que s’ha aconseguit i prevenir les regressions.