Categoría

Título

Autores

Artículo

El sistema de finançament autonòmic vigent és el que es va aprovar amb la Llei 22/2009. Va ser impulsat pel govern del president Zapatero i negociat pel govern català tripartit amb el president Montilla al capdavant. Al Congrés dels diputats es va aprovar definitivament el 19 de desembre del 2009, amb el vot favorable del PSOE, ERC, ICV, Coalició Canària i UPN, l’abstenció del PNB i Izquierda Unida, i el vot en contra del PP, Grup Català (CiU), i BNG. En aquell moment, el portaveu de CiU, Josep Sánchez Llibre, va justificar el vot en contra pels següents motius: el model era opac i poc transparent, castigava i penalitzava les comunitats autònomes que fan major esforç fiscal, no respectava la bilateralitat prevista a l’Estatut, i generava uns recursos insuficients que perjudicarien notablement la qualitat dels serveis bàsics, com la sanitat, l’educació i els serveis socials. Certament, setze anys després cadascú podem jutjar si tenia raó, però crec que, dissortadament, ho va encertar prou. És veritat que l’actual model s’havia de reformar l’any 2013, i no s’ha fet durant quatre anys i mig de governs populars i set i mig de governs socialistes. Aquest retard de dotze anys ha agreujat encara més les deficiències inicials del sistema.

Avui tothom coincideix en que el fiançament per Catalunya és obsolet, poc transparent, insuficient, injust i que genera un infrafinançament inacceptable per Catalunya i per altres comunitats autònomes.

A l’agost de l’any passat, i amb la finalitat d’investir al president Illa, el PSC i ERC, van signar un acord d’investidura que incorporava, en el segon punt, un nou model de finançament. Aquest acord, més enllà d’un calendari tant voluntariós com utòpic, com el temps ja demostra, presentava fites ambicioses. L’acord es limitava, com és normal en aquests casos, a una declaració de principis que, si es respectessin, són molt rellevants. Així, estableix: “No es tracta de reformar el model de finançament comú, sinó de canviar-lo sobre un nou paradigma basat en la singularitat i la bilateralitat“. Aquí ja poden veure com, a falta de concreció, les paraules que el defineixen són importants. El model ha de ser, segons l’acord, bilateral, singular, just, que respecti l’ordinalitat, incrementi de forma substancial els recursos, i que aprofundeixi en l’autogovern i l’autonomia fiscal i financera.

Ha passat més d’un any, i encara avui no tenim cap proposta concreta a sobre la taula. Des del govern central també han entrat al joc de les paraules, per definir un model avui encara inexistent. Parlen de bilateralitat i multilateralitat a la vegada, de singularitats (en plural) en comptes de singularitat, i afegeixen la universalitat, i parlen de reforma del règim comú, de solidaritat i d’increment generalitzat de recursos per al sistema.

És evident que el sistema de finançament per a Catalunya no pot ser un joc de paraules. Caldrà concretar un model. La situació és semblant a la de l’any 2009, amb un govern socialista a Madrid, i un altre del mateix color a la plaça de Sant Jaume, però no hem de caure en els mateixos errors de situacions anteriors i pactar un nou sistema que només aporti uns pocs milers de milions d’euros més. L’actual aritmètica parlamentària, on els vots d’ERC i Junts són determinants, no sols per aprovar un nou sistema, sinó per mantenir l’actual govern, és històrica. Cal aprofitar-la. Potser tardarem molts anys a tenir-ne una de semblant. Si en algun moment es pot assolir un sistema de finançament realment bilateral, singular, amb una solidaritat eficient, que respecti el principi de l’ordinalitat i permeti una autonomia financera i fiscal real, és ara.

Segons sembla, des de determinats àmbits, s’escolten cants de sirena que l’important és pactar un nou sistema que encara que no respecti exactament aquests principis, suposi un increment de recursos, entre tres i cinc mil milions d’euros addicionals cada any. Suposaria un petit respir a les asfixiades finances catalanes, però crec que seria absolutament insuficient. Per donar-hi context, la recaptació tributària de l’Agencia Estatal de Administración Tributaria (AEAT) s’ha incrementat en 59.127 milions d’euros en només cinc anys.

El pròxim sistema de finançament per a Catalunya no va només de jocs de paraules, ni de milers de milions d’euros addicionals. Va també de principis financers i jurídics que cal respectar. Aquest és el gran repte que tenen tots els partits catalans i tots els ciutadans del país.