Categoría

Título

Autores

Artículo

El Cid era un dels herois de la llegenda franquista, «grans quantitats d’honor, com el Cid Campeador», cantava Pi de la Serra quan li deixaven cantar. El Cid era aquell guerrer, meitat realitat, meitat ficció, que va guanyar una batalla embalsamat, una altra versió de doña Inés de Castro, gallega com Franco, que va «reinar después de morir».

El dictador va ser un gran resistent a la seva mort, va sortir indemne d’almenys set atemptats i, al final, li van perllongar la vida d’una manera artificial. Al costat d’això, el seu règim va erigir-se en un culte a la mort, a l’aniquilació dels adversaris. Les execucions sumàries després de la guerra es comptaven per milers, com les defuncions de les víctimes de la tortura, la gana o les deplorables condicions de les presons que es multiplicaren tant per tota la geografia espanyola que el dramaturg Fernando Arrabal va escriure que «España no era sino una cárcel compuesta de pequeñas cárceles que se precipitaban hacia el infierno». Això era encara al 1970, i el generalísimo moriria matant signant les penes capitals del setembre de 1975, només dos mesos abans del seu traspàs.

Quan el franquisme ens va caure al damunt a la generació dels cinquanta del segle passat, als que entravem a la universitat vint anys després, Arrabal escribia la Carta al general Franco de la qual són les paraules que cito, arran del Procés de Burgos, on els fiscals militars demanaven cinc sentències de mort. Debutavem en la lluita contra la dictadura i jo, tot just rebre una bona batussa en una manifestació, començava a interessar-me intel·lectualment pels seus estralls, que entraven a tantes cases. A la meva, els silencies del pare que no em va desvetllar fins al final de la seva vida que l’havien fet presoner a la Batalla de l’Ebre, i va passar tràngols terribles al camp de Concentració de Miranda de Ebro, dissenyat i dirigit pels nazis, i a una mili perllongada en un batalló de càstic a la Sierra de Granada. El periodisme, després, em va permetre difondre episodis dolorosos de la repressió, cadenes quasi perpètues de joventuts enterrades, tortures a les comissaries –singularment la de la Via Laietana, que ara reivindiquem com a espai de memòria—. La literatura va arrodonir aquelles primeres mirades, amb una desena de llibres sobre la lluita antifranquista, un d’ells, Matar a Franco (Debate, 2015), sobre els atemptats als quals va sobreviure.

Vaig publicar Matar a Franco quaranta anys després de la seva mort, i ara que en fa cinquanta assisteixo astorat a la seva ressurrecció en l’ectoplasma dels neofeixismes que recorren Europa –i el món—a més velocitat que aquell fantasma de signe contrari de l’inici del Manifest Comunista de Marx i Engels.

La resurrecció de Franco no vé però de nou. Ha estat un foc lent que s’encén quan la Transició és generosa amb els aparells repressius. Els hereus del franquisme només van trigar quatre anys, comptant des de les primeres eleccions democràtiques de 1977, a intentar un retorn als origens, amb l’intent fallit de cop d’Estat del 23 de febrer de 1981. Després van tocar retirada i van anar tornant a fer-se forts a les casernes d’hivern fins que les victòries electorals de José Maria Aznar els hi van donar oxígen. Ara, aquí els tenim, amb un PP perdent la centralitat de la moderació i el conservadorisme prudent per l’abraçada de l’ós de Vox, l’extrema dreta que surt dels seus rengles.

L’auge de les ultradretes és un fenòmen mundial, producte en certa mesura de l’abandonament per part de les esquerres i la socialdemocràcia de la defensa dels drets de les classes mitjanes, però en l’hàbitat polític espanyol, la internacional d’extrema dreta i totes les seves noves nomenclatures es localitza buscant les arrels pròpies de quaranta anys al poder. Molta gent jove es mostra demoscòpicament a favor de Vox, es recupera la simbologia feixista prohibida sobre el paper però tolerada al carrer i Franco és rehabilitat. Tot plegat per generacions que banalitzen la dictadura perquè no la ven patir i no tenen ni idea que, si tornés un sistema totalitari, començarien per prohibir-los ser joves.