Categoría
Título
Autores
Artículo
Tens un negoci i vols fer arribar la teva marca al màxim de clients potencials? Oblida’t de la publicitat tradicional! Un anunci a TV3 o a El món a RAC1 pot contribuir a augmentar les vendes i utilitzar Google Ads et permetrà afinar el target del teu producte, però el que t’interessa, si pretens triomfar, és un suport més visible i amb el valor del component humà: el front d’una persona amb molta viralitat.
Aquest és la peculiar proposta del creador de continguts Will Baron, que ha ofert a través de les xarxes socials el seu front com a espai publicitari per a marques o creadors que vulguin aparèixer literalment entre les celles i els cabells del youtuber, amb preus que oscil·len entre els 300 i els 600 dòlars per setmana, segons la posició de l’anunci. La idea va néixer com una manera de monetitzar les bromes sobre la mida del seu front, però es va convertir en viral a partir del moment en què MrBeast va reaccionar al repte assegurant que compraria tot la superfície disponible, veient una oportunitat comercial alineada amb el seu estil provocador.
El concepte d’skinvertising no és nou –als anys 2000, el casino en línia GoldenPalace.com es va fer famós per pagar a gent perquè es fes un tatuatge permanent al front amb el seu logotip–, però ara s’ha reinventat gràcies a internet. El que abans era xocant, avui esdevé contingut viral compartible. Una pensada suposadament ximple com la de Will Baron, gràcies a l’art de MrBeast per amplificar ocurrències sovint esbojarrades fins a convertir-les en massives, s’ha transformat en un espectacle global que combina entreteniment, negoci i publicitat.
En aquest sentit, cal diferenciar entre la utilitat aparent d’una acció publicitària insòlita i el que se’n deriva realment pel que fa a notorietat de la marca. Un anunci al front presenta alguns inconvenients, com la dificultat per sintetitzar en un espai molt limitat el missatge que podries desenvolupar amb més extensió en una tanca de l’aeroport. Per molt que tinguis l’àrea frontal XXL de Rihanna o Art Garfunkel, els eslògans han de ser breus per nassos –tipus Just Do It o I’m lovin’ it–, és a dir, no pots aspirar que et contracti una empresa farmacèutica, perquè necessitaries el cos sencer per escriure allò de: «Llegeixi atentament el prospecte abans de prendre aquest medicament i consulti el seu metge o farmacèutic si té dubtes o patologies prèvies».
Per tant, algunes estratègies de màrqueting no centren tant l’objectiu en fomentar la venda directa del producte com en l’impacte que provoca en el consumidor la manera original en què es mostra. Aquest és el cas de Nivea quan se’ls va ocórrer la campanya Care From The Air, en la qual un dron disfressat de gavina defecava crema solar sobre nens a la platja que no en portaven. L’espot d’un ocell robot atacant amb caca protectora banyistes desprevinguts va ser àmpliament ridiculitzat, però l’empresa va aconseguir allò que pretenia: que se’n parlés i que la gent se’n recordés de la seva crema quan la veiés a la prestatgeria del súper.
Darrere les accions de guerrilla que busquen un efecte impactant i memorable transitant entre l’absurd i el mal gust, un no s’imagina la ment brillant del Don Drape de Mad Men, és a dir, un creatiu elegant i persuasiu amb un whisky a la mà regalant frases com: «Allò que anomenes amor va ser inventat per gent com jo per vendre bombons». Més aviat et ve al cap l’humor irreverent del Frank Rossitano de Rockefeller Plaza, un guionista excèntric i sense ambició amb l’aspecte del gendre que no voldries que et presentés mai la teva filla, abandonat per Rexona i lluint gorres trucker amb lemes friquis com Ninja Expert o Joystick Master.
En publicitat, no cal ser formal, però l’enginy ha d’anar acompanyat de rigor si es vol evitar el rebuig dels consumidors. Estalviar-se un bon traductor de mandarí li va sortir car a KFC quan, a l’introduir-se en el mercat xinès, va transformar el seu famós eslògan It’s finger lickin’ good (És tan bo que et llepes els dits) en el lema autoantropòfag Menja’t els teus dits. Ni Hannibal Lecter va picar.