Categoría

Antetítulo

Título

Subtítulo

Autores

Imagen Principal

Artículo

L’arquitecte i crític Albert Nogueras (Barcelona, 1992) reivindica una lectura desacomplexada de la Sagrada Família, fugint tant del dogmatisme gaudinià com del menyspreu intel·lectual que, durant dècades, ha marcat part del discurs arquitectònic. En la seva mirada, el temple és una obra coral, eclèctica i profundament lligada a més de cent anys d’història catalana.

Per què ha defensat sempre que s’ha d’acabar la Sagrada Família?

Més que defensar que s’ha d’acabar, la meva opinió va encaminada a dissoldre aquest discurs que afirma “això ja no és Gaudí i no té cap sentit”. Cal entendre que no és una catedral: és un temple expiatori, amb 150 anys d’història, una obra col·lectiva que ha afectat molta gent i molts autors, gairebé com un clam popular. També cal entendre que no és un projecte personalista de Gaudí. Abans hi havia un altre arquitecte, Francisco de Paula del Villar. El discurs “si no ho fa Gaudí no té sentit” trenca en el moment en què Gaudí assumeix el projecte, perquè ja llavors l’obra transcendeix una sola vida. El motiu d’acabar-la no s’explica perquè hi ha qui es vol ser el nou Gaudí, sinó que l’encàrrec era prou coral com perquè havia de trascendir la vida de Gaudí.

Aquesta corrent d’opinió fa anys que defensa que la Sagrada Família és un ‘bodrio’...

Els arquitectes hem estat sovint vistos com a antipàtics per la societat, amb certa aura d’elitisme. A mitjan segle XX hi havia un esnobisme arquitectònic que feia dir que no tenia sentit continuar el temple i que era una perversió. El 1965 es publica un article que recull signatures de grans tòtems europeus de l’arquitectura. Caldria veure amb quina implicació real ho van firmar. Per exemple, Josep Maria Subirachs firma aquell manifest i pocs anys després està esculpint la façana de la Passió.

Encara té afins avui?

Sí, encara que alguns se n’han desdit, com l’Òscar Tusquets, que fa anys va caure del cavall. Va afirmar que allò era arquitectura en majúscules i va escriure l’article ‘Cómo nos pudimos equivocar tanto?’.Alguns encara s’hi enroquen, sovint perquè queda bé dir que comparteixes l’opinió que van firmar figures com Alvar Aalto o Bruno Zevi. És una manera de posicionar-se per sobre de l’opinió popular. Et dona una posició d’intel·lectual. També hi ha crítics no arquitectes, com Vicenç Altaió, que argumenten la seva posició amb solidesa.

És una manera d’anar a contracorrent contra una opinió generalitzada?

Totalment. Com una pel·lícula d’Albert Serra és molt dura de pair, però en canvi intel·lectualment és veure és “el millor cinema dels últims anys”. Amb això ja indiques una posició intel·lectual determinada.

Defensa que la Sagrada Família és eclèctica i kitsch, en un sentit positiu.

Sí. Hi ha coses difícils de comprar des d’una crítica arquitectònica rigorosa. Les parts noves tenen materials i tecnologies molt diferents del que es va construir a l’època de Gaudí: ceràmiques perfectes, acer inoxidable, vidres, formigó armat, pedres polides amb control numèric... Això crea friccions, però és conseqüència de mètodes i eines diferents.

És una manera d’anar a contracorrent contra una opinió generalitzada?

Totalment. Com una pel·lícula d’Albert Serra és molt dura de pair, però en canvi intel·lectualment és veure és “el millor cinema dels últims anys”. Amb això ja indiques una posició intel·lectual determinada.

Sabent que moriria abans d’acabar l’obra, devia preveure l’evolució tecnològica?

Hi ha parts del projecte que, amb la infraestructura de l’època, no sé com s’haurien pogut fer. Certes voltes o geometries vegetals a 50 o 60 metres d’alçada haguessin estat gairebé impossibles. Un exemple: a la façana de la Glòria hi ha un ruc. Avui el modeles en 3D i el talles amb una màquina. A l’època van intentar escaiolar un ruc real. No es deixava. El van haver de penjar d’una corda perquè no toqués a terra i així van poder fer el motlle.

També desmenteix la fake new que diu que Gaudí treballava directament en obra i sense plànols.

No tinc estudis propis, però recullo el que explica Galdric Santacana, director de la Càtedra Gaudí. Gaudí tenia una producció enorme de plànols. Com que l’obra era molt complexa, generava tants plànols com calia. La idea “era fill d’un calderer i ho feia tot amb les mans” és una simplificació. Gaudí era un geni matemàtic i tot el que podia ser modelat en maqueta estava després dibuixat i calculat.

Reivindica també la dimensió artesanal actual, que encara es conserva?

Sí. Hi ha un conjunt d’artesans de Catalunya implicats: ceramistes, fusters, picapedrers… Per exemple, la ceràmica la fan Comellas, de Granollers. Ara són empreses sofisticades, informatitzades i amb maquinària avançada, però continuen fent artesania en el sentit ampli del terme.

Diu que la Sagrada Família que és un reflex de més de 100 anys d’història de Barcelona i Catalunya.

Sí. Com les ciutats, és un procés evolutiu. Neix d’un model de temple expiatori finançat per donacions, molt lent. Després es confia a un geni de l’època, amb la figura de l’arquitecte-autor. En el 1936 es crema el taller de Gaudí; una guerra fratricida que arrasa el país arrasa també la documentació del temple.