Categoría

Título

Autores

Artículo

Simone Weil va arribar a Londres l’any 1942 per col·laborar amb el govern de la França Lliure que liderava el general De Gaulle. Aquella noia petita, malaltissa i fràgil no servia per a les tasques militars, però va rebre un encàrrec intel·lectual que encara ressona: pensar les bases morals, socials i polítiques de la reconstrucció de França quan s’acabés la guerra. El projecte quedaria inacabat, Weil va morir l’any següent, però uns anys més tard Albert Camus va recuperar el text amb la publicació pòstuma de L’enracinement (L’arrelament).

La proposta de Simone Weil és l’inici d’una tradició: «arrelar potser és la necessitat humana més important i menys coneguda». La idea de la geografia humanista desenvolupada pel xinès-amèricà Yi-Fu Tuan n’és un testimoni. El contrast entre el lloc (seguretat) i l’espai (llibertat). Un lloc, per tenir aquesta consideració, ha d’acollir una comunitat que se’l senti com a propi i hi faci arrels. Un concepte que Tuan va desenvolupar batejant-lo com a topofília, el vincle afectiu amb els llocs, que els configura a escala humana i ens permet convertir-los en escenari dels nostres projectes de vida, personals i comunitaris. Un lloc no és només la terra que habitem, sinó tot allò relacionat que coneixem, sentim i incorporem a la nostra identitat.

Quan el geògraf Marc Augé defineix els no-llocs, els espais sense personalitat que marquen les perifèries i algunes infraestructures públiques com els aeroports o les àrees d’autopista, fa referència a aquesta manca d’arrelament. Un no-lloc deriva de la desvinculació total amb qui el transita. Sense lligams, sense passat i, per tant, sense present i futur. Un espai de pura funció freda, sense ànima.

Avui, quan la immigració canvia els nostres pobles i ciutats de forma accelerada i excessiva, l’arrelament i les seves virtuts haurien de convertir-se en una qüestió central, una urgència i una prioritat. Dècades de migracions, canvis socials i acceleració tecnològica han debilitat de forma radical els llaços tradicionals que ens relligaven entre nosaltres i amb el nostre entorn més immediat. L’arrelament és una realitat que, de tant natural com era, donàvem per descomptada, però que aviat podríem trobar a faltar.

L’arrelament fa la vida més fàcil i millor. Conèixer l’entorn, els llocs i la seva gent, ajuda a viure. Saber on anar, on no anar i com arribar-hi. Tenir amb qui comptar. Arrelament personal i col·lectiu. El capital social i cultural obre portes a les persones, però, quan és compartit, també ajuda a la cohesió i funciona com un lubricant de la vida en comú. L’arrelament és a la base del compromís, del voluntariat, de la participació de la societat civil a la vida de pobles i ciutats. És l’arrelament el que porta alguna gent a fer-se responsables de pensar i actuar en clau col·lectiva amb una idea de continuïtat que lliga passat, present i futur. Sense arrelament no hi ha política i sense política no hi ha democràcia

Comptar amb una xarxa d’arrelament és fonamental en qualsevol temps i circumstància, però en un moment com el nostre, en plena revolució demogràfica i migratòria, és prioritari i urgent. El coneixement, del lloc, de la gent i de la seva història. Les relacions entre les persones, creuades i denses. La participació i la implicació en espais cívics, culturals, esportius, polítics o espirituals. Reforçar les arrels, protegir-les i cultivar-les. Obrir-les i compartir-les. Ser conscients del seu valor i la seva importància ja seria un bon punt de partida.