Categoría

Título

Autores

Artículo

En una democràcia lliberal, la independència de determinats organismes reguladors, supervisors, o de control i garantia institucional, és una peça fonamental de la fortalesa, de l’equilibri, i de la credibilitat del conjunt del sistema democràtic.

En el cas espanyol, entre aquestes institucions podem trobar, reguladors i supervisors de caràcter econòmic-financer com el Banc d’Espanya, la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC), la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), o l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF). I també, òrgans de control o garantia institucional com el Defensor del Poble, el Tribunal de Comptes, el Tribunal Constitucional, o inclús la Fiscalia General de l’Estat.

En aquest tipus d’institucions, malgrat que el nomenament dels seus màxims responsables depenguin del govern de torn, o de les majories parlamentàries, sempre s’hauria de procurar que les persones que se situïn al capdavant, a part de complir els requisits tècnics i de trajectòria professional, sigui persones no només independents i que actuen amb independència, sinó que també ho aparentin, i projectin aquesta imatge. La credibilitat d’aquests organismes depèn molt d’això, i com he dit, la credibilitat és fonamental pel prestigi i solvència de l’arquitectura institucional. Nomenar persones molt vinculades al govern o provinents directament d’aquest, independentment de la seva capacitat o la seva brillant trajectòria professional, com és el cas de José Luis Escrivà, a la llarga és un greu error i pot perjudicar la percepció d’independència de la institució.

La realitat, especialment al llarg dels últims temps, no ha estat aquesta. I, amb una intensitat potser menor, això també havia passat abans amb altres governs de diferent orientació ideològica. Crec que aquest és un greu error que està comenten el govern del president Pedro Sánchez especialment durant els darrers anys. Dissortadament, hem vist com una ministra de Justícia passava en una setmana a ser fiscal general de l’Estat, com el seu successor al mateix ministeri era nomenat Magistrat del Tribunal Constitucional, com un ministre passava d’estar assegut al Consell de Ministres a la següent setmana estar al capdavant del Banc d’Espanya, o com un exministre, i cap de l’oposició a l’assemblea de Madrid, és nomenat Defensor del Poble al mes següent.

Fa pocs dies, va finalitzar el mandat de la presidenta de l’AIReF, Cristina Herrero, una excedent professional, que ha reforçat d’independència de la institució i l’ha prestigiat. El febrer del 2020, el seu nomenament va ser aprovat, a proposta del govern del president Sánchez, per unanimitat de tots els diputats que formàvem part de la Comissió d’Economia del Congrés, aspecte que sense dubte va contribuir a reforçar la seva presidència i l’Airef. En canvi, la proposta que fa el govern per la seva substitució és Inés Olóndriz, una economista catalana amb una llarga trajectòria en diferents nivells de l’administració i en el sector privat, que fa pensar sense dubtes que té els coneixements i idoneïtat tècnica per ocupar la responsabilitat. Tanmateix, ha estat fins ara la Secretaria General de fiançament autonòmic i local del Ministeri d’Hisenda. Com és de preveure, el seu nomenament a la Comissió d’Economia del Congrés s’aconseguirà amb una majoria molt ajustada, i l’oposició frontal de diferents grups parlamentaris. La realitat és, més enllà de la seva vàlua i la de tots els professionals de l’AIReF, que em consta, que serà complicat a partir d’ara que els informes i documents generats no siguin qüestionats políticament, com fins ara no ha passat. Si són favorables a l’actual govern, l’oposició i una part de l’opinió pública els podrà qüestionar per falta d’independència de la seva presidència. I si hi ha un canvi de govern, els informes que qüestionen una política pública del govern d’un altre color, malgrat que siguin elaborats amb solvència i rigor, seran titllats de parcialitat o biaix polític.

És evident que en tots els àmbits ideològics, i entorns dels principals partits polítics podem trobar excel·lents professionals amb trajectòries brillants, i que no provinguin d’ocupar càrrecs polítics de govern rellevants. Aquests perfils haurien d’estar al capdavant d’aquests organismes, sense posar en qüestió la independència de la institució. Llavors la pregunta és, per què l’actual govern està actuant així?. I l’única resposta que em ve al cap és que això respon, a l’actual dinàmica de màxima polarització en què està instal·lada la política espanyola. I que nomenaments d’aquest tipus amb tota la intencionalitat, l’únic que fan és retroalimentar-la. És una mala praxi, i perjudica greument la credibilitat del sistema institucional de l’estat espanyol, cal altura de mires, i pensar amb l’estabilitat del sistema. En cas contrari els grans beneficiats són els antisistema que també busquen constantment la màxima polarització de la societat. La centralitat no està de moda, però és imprescindible.