Categoría

Título

Autores

Artículo

M’hauria agradat veure la cara de Porcel davant de la incòmoda pregunta del flamant 58è Premi d’Honor de les Lleres Catalanes. Mesquida té sortides desacomplexades per «posar en evidència la hipocresia del món cultural». El poemari ‘El bell país on els homes’ desitgen els homes, és considerat pels crítics literaris com «el primer llibre explícitament homosexual en català». La primera edició el 1974, encara durant el franquisme, va aparèixer de forma anònima. Mesquida ha estat pioner a trencar censures i tabús socials. Sempre afirma que no és gai ni heterosexual. «Soc la sexualitat Biel Mesquida», diu.

La llibertat creativa de Mesquida encara genera incomoditats. Fins i tot l’argumentari del jurat per concedir-li el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes és un prodigi d’eufemismes. El veredicte qualifica les seves obres de «monuments barrocs que encomanen passió». La seva creació és «desacomplexada, lliure i indomable». L’autor defensa 2els valors que ens fan humans apassionats en temps de tenebres». L’obra és «revolucionària en el seu moment».

Viure amb un altre home als anys seixanta i setanta no era “revolucionari”. Era temerari. Per què s’ha trigat tant a atorgar el Premi d’Honor a Biel Mesquida? La seva decidida defensa de la unitat del català, les denúncies contra «les forces del mal» que volen una llengua catalana «esmicolada», el domini de tots els gèneres literaris no pesaven prou per atorgar-li el màxim guardó d’Òmnium? O és que encara era massa aviat per reconèixer la sexualitat Biel Mesquida?