Categoría

Antetítulo

Título

Subtítulo

Autores

Imagen Principal

Artículo

L’exposició de Marie-France Veyrat al Centre de Lectura de Reus, oberta fins al 4 d’abril, no és només una mostra d’obres, sinó un recorregut exhaustiu per una trajectòria que abraça des dels anys vuitanta fins a l’actualitat. L’artista, que tot i no haver nascut a Reus es defineix plenament com a reusenca, presenta una proposta que fusiona les seves tres grans àrees de treball: el teixit, l’escultura i l’art digital. “Aquesta exposició m’encanta perquè és tota la meva vida. Present, passat i futur es fusionen en un mateix espai”, afirma.

La instal·lació consta de set obres digitals exposades en pantalles que, mitjançant les seves formes, evoquen altres àrees artístiques com el teixit o l’escultura. Damunt d’aquest conjunt s’hi observa un tapís i, al seu costat, una de les peces més significatives de la carrera de l’artista: Ubertrònica I. L’obra consisteix en una escultura feta amb peces cibernètiques reciclades que incorpora una pantalla on es projecta art generatiu. La imatge està en moviment constant i mai no es repeteix.

El tapís suspès sobre el conjunt representa els inicis de la seva trajectòria a principis dels anys vuitanta. Durant quinze anys, Veyrat es va dedicar intensament al teixit, amb una producció que va arribar fins als Estats Units. Tanmateix, la seva inquietud investigadora la va portar a explorar nous llenguatges: “Sempre he tingut una inquietud per investigar i trobar coses noves. Eventualment, vaig acabar descobrint l’art digital i vaig voler experimentar”, explica l’artista sobre el seu pas cap al món digital, iniciat al voltant de 1999.

En aquest període de transició, Veyrat va crear Ubertrònica. Amb aquesta obra arrenca els seus primers experiments digitals i s’endinsa en l’estètica del glitch art. Una combinació de plaques d’ordinador, peces de màquines i aparells electrònics obsolets projecten imatges imperfectes, amb la voluntat de qüestionar l’excel·lència dels sistemes informatitzats.

L’objectiu final de l’exposició és que el públic s’aturi i connecti amb les peces a nivell emocional. En un món accelerat, Veyrat reivindica el temps per a la contemplació: “Tothom va molt de pressa; moltes vegades la gent entra en una exposició i en surt al cap de cinc minuts. D’aquesta manera és impossible entendre res. M’agradaria que el públic s’aturés davant les obres i intentés crear una connexió. Les obres d’art es comuniquen amb l’espectador, però sovint aquest no els dona el temps necessari per explicar-se”.

En definitiva, l’exposició és una oportunitat única per observar com Marie-France Veyrat fa conviure el passat, el present i el futur de l’art de manera simultània.