Categoría
La Mirada
Título
Elogi molt personal de l'orgue, l'instrument de l'orquestra litúrgica
Autores
Antoni Batista

Artículo

L’orgue és l’instrument que més s’acosta a una orquestra, el seu auditori més comú són les esglésies i el seu repertori és aclaparadorament litúrgic. Una persona sola crea un clima sonor de gran amplitud, a través de dos o tres teclats, més fins i tot, un pedaler i multitud de registres i tubs que poden superar els 4.000 i que aporten sonoritats i timbres. L’intèrpret està situat al bell mig de la música que l’envolta i l’amara i és alhora, tot sol, el director de l’orquestra i el centenar de músics que la formen. Jo he sentit això i m’abelleix d’explicar-lo, des del periodisme de la vivència i perquè m’ho ha demanat l’estimat amic Antoni Coll.

Després d’haver completat estudis de piano i harmonia de grau mitjà, el 1971, el mestre Bragulat em va iniciar en els secrets de la mecànica preinformàtica de l’instrument, a la parròquia de Sant Pius X de Barcelona, un Blancafort d’última generació. Ja no vaig deixar de tocar l’orgue i no he deixat d’aprendre de mestres il·lustres en un aprenentatge tan infinit com la música que s’hi fa. L’última classe me la va fer el pare Bernardo García Pintado (OSB), ànima del gregorià universal de Santo Domingo de Silos, que als seus 92 anys encara acompanya els oficis.

D’aleshores ençà, he tocat tots aquests orgues: Catedrals de Barcelona, Lleida, Zaragoza, Santiago de Compostela, Granada, St. Stephen de Viena, Djevice Marije de Zagreb; Basíliques de Begoña de Bilbao, Santa Maria del Pi de Barcelona i Santa Maria Maggiore de Roma; Monestirs de Montserrat, Poblet, Santo Domingo de Silos, Santa Teresa de Lazkao, San Millán de la Cogolla; Palau de la Música Catalana, Pontifici Institut de Música Sacra de Roma, Consell Superior d’Investigacions Científiques de Barcelona, Conservatori San Pietro a Majella de Nàpols, Palau Nacional de Barcelona, Capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat; i les esglésies de Sant Pius X, Santa Maria del Pi i la Concepció de Barcelona, San Vicente Mártir de Bilbao, Santa Maria de Montblanc, Sant Miquel Arcàngel de Torroja, Sant Salvador del Vendrell i Saint-Pierre de Saumur.

Ressalto l’emoció especial de tocar Bach a l’orgue de la seva església de Sant Nicolau de Leipzig. Però l’orgue més especial de la crònica musical de la meva vida és el de l’església de Sant Pere Apòstol de Torredembarra, una de les peces barroques més importants de Catalunya, obra dels germans Guilla de Tremp de l’any del Senyor de 1705, i restaurat amb precisió i art per Gerhard Grenzing, en dues fases, inaugurades el 1977 i el 1979.

En els meus inicis periodístics, vaig col·laborar en la reconstrucció amb gestions que l’ofici em facilitava, com ara contactar amb Montserrat Torrent perquè fes el concert inaugural i encarregar a Xavier Montsalvatge una obra per a l’efemèride, que seria una estrena mundial. Però segur que la millor aportació van ser les més de 500 misses en les quals, durant els estius de més de 25 anys, el pare cantava i dirigia i jo tocava l’orgue a les celebracions vespertines de diumenge, festius i vigílies. Després de l’organista titular excepcional, Montserrat Miracle, dec ser el que l’ha tocat més cops.

En el recent funeral –14 de març— de Rosalia Inglès Gual, la mare de les meves filles, que en pau descansi, el diaca que va presidir la celebració no va permetre que el toqués. Va dir que atès que l’Ajuntament hi tenia part, havíem de demanar-li permís, i que la música no hi estava indicada. Fer una instància a l’Ajuntament per tocar l’orgue en una celebració religiosa seria directament anticonstitucional en un Estat aconfessional. I la negació de la música exequial... Ens carreguem l’excelsa obra dels rèquiems –jo en tinc catalogats més de 300, amb les peces mestres de Vitoria, Mozart, Brahms, Cherubini, Berlioz, Verdi, Bruckner...–, i desmentim la realitat que a la majoria de cerimònies d’enterrament, fins i tot a les capelles dels tanatoris!, hi ha música. Sant Agustí, primer musicòleg de la nostra cultura, havia escrit sobre l’harmonia dels cossos ressuscitats. Suspès en la volada de la consola, jo ho he sentit interiorment a tots i cadascuns dels funerals en què he tocat l’orgue.