Categoría

Título

Autores

Imagen Principal

Artículo

Belén Jiménez parla dels múltiples reptes que la societat encara ha d’afrontar pel que fa a com gestiona el seu vincle amb la mort. Una tasca que, amb les noves possibilitats que ofereix la intel·ligència artificial (IA), convida a reflexionar sobre els beneficis i els riscos de la tecnologia i els límits ètics.

Creus que, actualment, la manera com parla la societat sobre la mort i el dol i la forma de gestionar-los estan canviant?

Sí, crec que alguna cosa està canviant, encara que de manera desigual. Els darrers anys ha crescut la sensibilitat vers el patiment que implica una pèrdua i vers la diversitat de maneres de viure el dol. També comencem a reconèixer dols històricament silenciats, com els vinculats a la sida o els perinatals, que durant molt de temps no han estat legitimats socialment. Tot i així, el tabú continua present. Hi ha un canvi, però encara queden molts silencis per trencar.

Què consideres que costa més gestionar emocionalment després d’una pèrdua?

Una de les dificultats més dures és fer front a l’absència; comprendre que aquesta persona ja no tornarà. Aquesta acceptació arriba en onades i apareix en allò quotidià: una rutina que ja no encaixa, un objecte que remou records, una imatge inesperada al mòbil.

Quina opinió et mereix l’ús de tecnologies com els ‘deathbots’ per acompanyar el dol? Quins en són els riscos i les oportunitats?

L’aparició dels deathbots ens col·loca en un terreny emocional molt delicat, ja que permeten simular la veu, l’escriptura o certs trets d’algú que ha mort i això toca directament el desig de seguir en contacte amb qui ja no hi és. Si la simulació és molt fidel, es pot convertir en un refugi que dificulti afrontar l’absència real o confondre record i ficció, sobretot quan el sistema genera frases que la persona no va dir mai. A més, les qüestions ètiques són enormes. Qui ha consentit l’ús d’aquestes dades? Fins a quin punt estem creant una versió manipulada d’algú sense capacitat de decidir?

Consideres que és necessària una regulació concreta per a aquestes tecnologies vinculades a la memòria dels morts? Per què?

La llei d’intel·ligència artificial de la UE (AI Act), en vigor des del 2024, és un bon punt de partida, però no cobreix totes les situacions que plantegen les tecnologies capaces de recrear una persona morta. Aquí el problema no és només tècnic; també afecta la memòria, la intimitat i la identitat d’algú que ja no pot decidir per si mateix, a més de generar riscos potencials per als que interactuen amb aquests sistemes. Si es crea un deathbot sense consentiment previ o si el sistema genera frases noves que semblen autèntiques, qui garanteix que no s’està distorsionant la memòria d’aquesta persona? Qui protegeix la família davant usos poc ètics o comercials? Sense un marc clar, el risc és convertir el record en un producte.

Tenint en compte les teves recerques sobre el tema, quins aprenentatges recents creus que són essencials per entendre com vivim el dol avui?

Avui el dol ja no es limita als espais tradicionals d’acompanyament, sinó que transcorre també en xarxes socials, telèfons i imatges, que es converteixen en petits altars digitals. No obstant això, el dol continua sent corporal i relacional; necessita temps, presència i comunitat.