Categoría

Título

Autores

Artículo

He llegit prop de dues dotzenes d’articles que comenten i interpreten aquesta tirada cap a l’espiritualitat entre el jovent, arran del nou disc de Rosalía, Lux, i la pel·lícula d’Alauda Ruiz de Azúa, Los domingos. Hi ha també diverses dades que confirmarien el fenomen, com les del baròmetre del CEO: del 2014 ençà, ha saltat del 2% al 25% el nombre de creients de 18 a 24 anys d’edat que son assidus a actes religiosos. Val a dir que només un 37% dels joves catalans professen alguna religió ara mateix. Per altres estudis se sap que aquest retorn a l’espiritualitat es dona sovint fora dels marcs institucionals i dogmàtics. El kommentariat situa l’origen de la tendència en una profunda insatisfacció amb la vida actual i les baixíssimes expectatives del jovent. Bé. Confio que ja ens ho acabaran d’explicar la gent de ciències socials. Ara bé, la sensació que vivim voltats d’una acceleració permanent no és cap quimera subjectiva. És la realitat d’una existència arrossegada pel vertigen del canvi tecnològic, les exigències laborals i la vida quotidiana. Guanyem en rapidesa i productivitat; perdem en atenció i perspectiva. Fem més coses alhora i amb menys pauses, cosa que deriva en una fatiga que ja no és només física, sinó intel·lectual i emocional. L’exposició constant a torrentades d’estímuls ens obliga a una perpètua reacció immediata. Paradoxalment, l’acumulació accelerada d’experiències no enriqueix i la velocitat ens dispersa i ens anestesia. Aquesta dispersió nega espai a les preguntes fonamentals i a l’aspiració de plenitud, sempre posposades al final d’una llista interminable de pendents. D’aquí la insatisfacció que fa pensar en una Presència capaç de respondre aquestes inquietuds i una via per transitar a una vida més plena. D’altres sospiten que aquesta plenitud total no és assolible aquí, però que el seu fort anhel interior no pot ser una il·lusió buida; ha de trobar un compliment en algun lloc o moment. Em sembla un bon senyal.