Categoría

Antetítulo

Título

Subtítulo

Autores

Imagen Principal

Artículo

Miguel Rogel Montenegro és el president de la Comissió de Drets Humans d’El Salvador, una organització fundada el 1978 i impulsada per figures com Óscar Romero i Marianela García Villas, tots dos assassinats per forces paramilitars durant els anys més durs de la repressió. La Comissió és una de les poques entitats que manté viva la memòria històrica de la guerra civil salvadorenca (1980–92), documentant execucions i desaparicions i ajudant les famílies a identificar les víctimes. Montenegro, que va patir en primera persona la persecució i la tortura, és avui una de les veus més crítiques amb el govern de Nayib Bukele, el règim d’excepció i la militarització creixent d’aquest país centreamericà.

Quins records té del conflicte armat?

Tinc records molt dolorosos, molt difícils. La meva família va ser reprimida. La nissaga Rogel, el cognom del meu pare, va ser assenyalada com a ‘guerrera’ i ‘subversiva’ per treballar a les comunitats cristianes de base. Durant la primera ofensiva alguns dels meus cosins van ser arrestats i desapareguts; mai n’hem tornat a saber res. L’any 1986, diversos membres de la Comissió vam ser detinguts. A mi em van torturar durament, mentalment i psicològicament. No puc parlar gaire d’això perquè em remou massa.

Això et deu haver marcat per sempre.

A causa de l’amenaça que patia la meva família, vaig exiliar-me a Mèxic. El 1982, Marianela García em va demanar que m’incorporés a la Comissió, i vam començar a donar suport a les denúncies ciutadanes a través de Nacions Unides i Amnistia Internacional. El 1984 decideixo quedar-me al país, tot i el risc que representava. Investigàvem els casos, identificàvem els cossos i ajudàvem a les famílies. Jo vaig estar en llocs on hi va haver massacres i tot això impacta. Encara avui les amenaces em fan temor, però no em deixaré dominar.

Com era la vida a El Salvador abans de l’arribada de Bukele?

Després de la firma dels Acords de Pau del 1992 es va obrir una etapa d’esperança. Es creia que el país podia avançar cap a un procés democràtic, amb noves institucions, un sistema de justícia més fort i possibilitats de reconeixement per a les víctimes. Però la justícia mai no va arribar de debò. Els governs mai no han col·laborat amb la memòria històrica; ni tan sols el Frente Farabundo Martí para la Liberación Nacional (FMLN).

Com arriba Bukele al poder?

Bukele va militar al FMLN i va arribar a ser alcalde de San Salvador gràcies al suport del partit. Quan el van expulsar, va presentar la seva candidatura presidencial, i molta gent hi va creure: ell oferia moltes oportunitats que els governs anteriors no havien complert. Però quan arriba a la presidència, el 2019, tot canvia. Pren l’Assemblea Legislativa militarment, destitueix els magistrats de la Sala Constitucional i també el fiscal general. A partir d’aquí es converteix en un govern repressiu. El 2022 aconsegueix la majoria a l’Assemblea Legislativa i decreta el règim d’excepció.

Què implica aquest règim d’excepció?

Ha comportat detencions massives. A aquestes persones no se’ls permet res: ni visites, ni informació, ni accés a advocats. Moltes famílies no saben si el seu ésser estimat és viu o mort. Ja hi ha més de 400 persones que han mort a les presons sota aquest règim, moltes per tortures o maltractaments. L’any passat van reconèixer -per única vegada- que havien alliberat 8.000 persones perquè les consideraven innocents.

Què representa el CECOT, creat per empresonar pandillers?

Bukele ven aquesta presó com una resposta a les pandilles, però és tot el contrari: és un espai de terror. Hi ha gent totalment innocent tancada allà dins. A més, ell va negociar amb els líders de les pandilles; això està comprovat. Alguns van ser alliberats i protegits per funcionaris del govern, i després van sortir del país cap a Guatemala o Mèxic. Ara Bukele demana que els retornin perquè té por que el delatin. Utilitza el CECOT i el règim d’excepció per generar por, controlar la població i blindar-se en el poder, mentre ven una imatge falsa de seguretat i d’ordre.

Hi havia alguna alternativa per combatre les pandilles?

Sí. Amb els Acords de Pau ja s’havia establert que la força armada no havia de jugar cap paper de militarització, perquè per això es va crear la Policia Nacional Civil. No era necessari aplicar un règim d’excepció. Es podrien haver enfortit el sistema de justícia, la policia i els programes educatius, i fomentar la denúncia de la població. Però ell va optar per militaritzar completament les zones i detenir tothom. I tot i així, no ha capturat els veritables responsables. Això ho sap la UE i les Nacions Unides.

Però un part important de la població continua donant suport a Bukele.

La població s’està adonant, a poc a poc, que les coses no són com ell les mostra. L’economia està empitjorant: hi ha acomiadaments massius… Molts professionals estan marxant del país perquè no volen treballar en aquestes condicions. Bukele ha reclutat molta gent jove que només prem un botó a l’Assemblea, sense debat, i ha incorporat assessors estrangers. Però això la majoria no ho sap, perquè està fascinada: creuen que viuen, suposadament, més segurs.

Quins drets o llibertats fonamentals no es poden exercir avui a El Salvador?

Molts defensors de drets humans han estat detinguts i empresonats. També polítics, i molta gent ha hagut de fugir. Diversos mitjans de comunicació han tancat. Els periodistes de El Faro, un mitjà crític que ha investigat la relació del govern amb les pandilles, van haver de sortir del país perquè els van amenaçar amb detenir-los. Ara treballen de manera clandestina.

També ha vist que els infants ja no poden anar a l’escola amb determinats pentinats?

Sí. La nova ministra que ell ha nomenat és una militar: una capitana de la Força Armada, que hi és per imposar disciplina. Ha suprimit tot allò relacionat amb el gènere. No hi ha possibilitat d’expressió de gènere ni llibertat sexual. Tot això ha estat eliminat de les escoles.

Quin futur pronostica per a El Salvador?

És difícil. L’Assemblea Legislativa acaba d’aprovar que les eleccions presidencials -2027- siguin separades de les eleccions municipals i legislatives. Guanyarà, i ara té llibertat per governar com vulgui i amb qui vulgui. S’hi aferra perquè sap perfectament que corre risc: sap totes les barbaritats que ha fet i continua fent. Fins i tot van assassinar un exassessor de Seguretat Nacional del govern i amic seu. En l’àmbit geopolític, la seva estratègia és enfortir la Força Armada i la militarització. Vol projectar una imatge d’ordre i de turisme. Està traient terres a la gent camperola i construint un país “nou” que vol vendre al món. Però, internament, està abandonant la pobresa i està deixant molta gent en una situació tristíssima.