Categoría

Título

Autores

Artículo

El Black Friday, a més de pintar-ho tot de negre —i també pintar-ho negre a les persones que no senten l’impuls de comprar, però es consideren estúpides si no aprofiten les promocions especials—, representa un avanç de capítol per al desordre econòmic i emocional que provoca el desembre.

Arriba aquella època de l’any en què ens veiem obligats a ser feliços, amables i generosos amb els demés. És igual la magnitud de la processó que un porti per dins, és el moment de gastar per coses que realment no necessitem i de relacionar-nos festivament amb persones que no hem escollit.

Entrem al mes de les celebracions i la nostra agenda es converteix en un calendari de l’advent farcit de cites amb amics, companys de feina i coneguts d’altres àmbits de la nostra vida. Si no ens veiem amb tothom abans del parèntesi nadalenc, els Reis ens portaran carbó. I no tindrem la sort que sigui el mineral que cotitza a l’alça, sinó la falsificació insípida que usurpa la identitat d’una llaminadura.

Quan s’apropa el Nadal, cadascú viu la seva pròpia perspectiva agredolça de Love Actually. A mi, la part que més m’amoïna és la dels sopars d’empresa, sobretot si he de compartir taula amb joves que, més que els llagostins del plat, el que tenen ganes de menjar-se és el món. Estan tan nous, tan per estrenar que, en aquest cas, l’enveja no hauria de ser un pecat, sinó un dret legítim.

Els companys joves riuen més, ballen més, beuen més i són els que més tard se’n van a dormir, si és que toquen el llit. Al matí següent, van a treballar amb veu d’ultratomba i mirada d’eufòria retinguda, i és possible que s’equivoquin de document a l’hora d’imprimir, però això no els treu el mèrit d’estar pencant sense parar quiets i, a més, tenir l’energia suficient per esbossar un somriure.

Encara que aquesta capacitat de resistència sembli un fenomen extraordinari, no cal que Discovery Channel li dediqui un capítol de ¿Cómo lo hacen? perquè el misteri es resol amb una simple evidència: són joves. Punt. Tret que et diguis Sheldon Cooper, ser jove implica una gosadia que et permet dur a terme aventures que, en altres etapes de la vida, estan reservades a bojos, temeraris i bojos temeraris.

Empalmar és un verb que només es conjuga bé de jove, sigui quina sigui la seva accepció. Abans de l’era de les colonoscòpies, jo empalmava una nit de festa carregada d’alcohol amb una llarguíssima jornada laboral, al final de la qual m’esperava una altra sessió de farra, i així podia seguir diversos dies. I, miraculosament, sobrevivia sense vessaments cerebrals, al·lucinacions o comes etílics. En canvi, ara, si un dia surto, bec una mica més del compte i dormo poques hores, l’endemà m’aixeco com si m’haguessin abduït i algú altre estigués dirigint el meu cos amb control remot, fent que em mogui maldestre, que em costi articular paraules intel·ligibles i que senti tots els sorolls amplificats com si estigués recorrent la pista d’un aeroport acompanyat d’una banda de música militar.

Això d’ara no és una ressaca, és un estat catatònic en què la diàspora de les meves neurones impedeix que pugui dur a terme una conversa normal amb algú, ni tan sols amb l’home del quiosc, del qual, després de més de deu anys veient-lo diàriament, només conec tres frases: «Són dos euros», «No tinc gens clar que guanyem la Lliga enguany» i «Adeu-siau». Una vegada es va engrescar i, excepcionalment, va afegir una quarta oració: «Potser sí que acabarà plovent avui».

Quan et lleves condicionat per la versió madura de l’excés, l’únic que desitges és que el dia passi ràpid per anar-te’n el més aviat possible al catre ja que, des del minut zero, saps que el partit està perdut i només queda intentar no perdre també la dignitat. No és un dia adequat per presentar una tesi doctoral, ni per declarar en un judici, ni per triar les activitats extraescolars del teu fill, ni tan sols per escollir el color d’un jersei. És el que podríem anomenar un ‘dia pistatxo’: per molt que et vingui de gust cruspir-te el festuc que està tancat, el més assenyat és claudicar i ficar-lo una altra vegada a la bossa abans que passi alguna desgràcia.