Categoría

Título

Autores

Artículo

Als anys seixanta va néixer el moviment ecologista amb l’objectiu d’alertar sobre l’impacte negatiu que l’activitat humana podia causar al planeta en què vivim. Diversos estudis científics ja assenyalaven que la contaminació industrial, l’ús massiu de pesticides, la desforestació o l’energia nuclear podien alterar profundament els equilibris naturals. Va ser l’inici d’una nova manera d’entendre la relació entre la humanitat i la Terra.

En aquest context, l’any 1970, quan el consum d’energia al món desenvolupat creixia de manera desmesurada i començava a estendre’s una certa consciència ecològica, el Club de Roma –una associació privada formada per polítics, empresaris i científics preocupats pel futur de la humanitat– va encarregar a un grup d’investigadors del Massachusetts Institute of Technology un estudi sobre les tendències globals del desenvolupament econòmic. El resultat va ser publicat el 1972 amb el títol The Limits to Growth (Els límits del creixement). L’informe partia d’una idea aparentment simple, però radical: en un planeta amb recursos finits, el creixement il·limitat és impossible.

A les seves conclusions advertia que si es mantenien les tendències de creixement de la població, industrialització, contaminació i consum de recursos, la Terra arribaria als límits del seu desenvolupament en el termini aproximat d’un segle, amb un molt probable descens sobtat de la població i de l’activitat industrial. Sostenia també, que aquestes tendències es podien modificar, establint un model d’equilibri ecològic i econòmic capaç de satisfer les necessitats materials de la població mundial sense superar la capacitat del planeta. Finalment, concloïa que si es volia evitar el col·lapse, calia començar com més aviat millor aquest canvi de model.

L’informe va generar una gran polèmica. Algunes de les seves previsions no s’han complert exactament –per exemple, les reserves de petroli han augmentat gràcies a noves tecnologies d’extracció–, però el seu valor no rau tant en l’encert de cada predicció concreta com en el canvi de perspectiva que va introduir: la idea que l’economia, la població, els recursos naturals i el medi ambient formen part d’un mateix sistema global.

Mig segle després, aquesta visió sistèmica és compartida per la gran majoria de la comunitat científica. Avui sabem que l’activitat humana altera profundament les bases ecològiques del planeta i que el canvi climàtic és una realitat cada vegada més visible a través de l’augment de fenòmens meteorològics extrems, sequeres prolongades, incendis forestals o inundacions devastadores.

Paradoxalment, a mesura que l’evidència científica s’ha fet més clara, també han crescut els discursos que neguen o relativitzen el problema. Des de determinats sectors polítics - especialment de l’extrema dreta - i des d’alguns interessos econòmics vinculats als combustibles fòssils, es presenta la preocupació pel clima com una exageració o com una amenaça per al creixement econòmic. Un dels arguments recurrents és afirmar que el clima sempre ha canviat. És cert: al llarg de la història de la Terra hi ha hagut períodes més freds i més càlids. Però el que és excepcional avui és la velocitat del canvi, que coincideix amb l’augment massiu d’emissions de gasos d’efecte hivernacle generats per l’activitat humana. També s’argumenta que les polítiques climàtiques perjudiquen l’economia. Però cada vegada hi ha més evidències que el cost de no actuar serà molt més elevat que el cost de transformar el model energètic. En especial la conca mediterrània és considerada pels científics un dels punts més vulnerables al canvi climàtic.

El debat, sovint es planteja com una confrontació entre ecologisme i realisme econòmic. Però potser la paradoxa és que, en realitat, la defensa del medi ambient respon també al sentit comú més elemental: en un planeta amb recursos limitats, no és possible sostenir indefinidament un model basat en el creixement il·limitat del consum i de l’explotació de recursos.

La qüestió, per tant, no és si podem continuar com fins ara, sinó com podem transformar el nostre model de desenvolupament sense posar en risc les condicions de vida de les generacions futures. Això implica decisions polítiques, innovació tecnològica i canvis en els hàbits de consum. La possible nova crisi del petroli –per la guerra d’Iran– fa encara més necessària l’aposta per les energies renovables i l’autoconsum. Però sobretot implica reconèixer una evidència bàsica: la prosperitat humana depèn de l’estabilitat dels sistemes naturals que la fan possible. Ignorar-ho pot tenir conseqüències greus per al nostre futur.

El negacionisme climàtic no és només una qüestió ideològica; també té arrels psicològiques. Quan el canvi climàtic es percep com una bandera ideològica, alguns sectors el rebutgen simplement perquè l’associen amb l’adversari polític. La psicologia social parla de ‘dissonància cognitiva’: quan la realitat entra en conflicte amb els nostres interessos o amb la nostra visió del món, sovint és més fàcil negar-la o minimitzar-la que no pas revisar les nostres creences. No és tant un problema d’informació com de resistència a acceptar una realitat incòmoda.