Categoría

Título

Autores

Artículo

Les declaracions d’Ursula von der Leyen defensant que Europa no pot prescindir de l’energia nuclear, en ple context de guerra i d’inestabilitat geopolítica, han reobert un debat decisiu: què vol dir, de veritat, sobirania energètica? I també han deixat al descobert una contradicció difícil d’amagar. Després d’anys proclamant el Green Deal com el gran full de ruta europeu, ara es torna a situar la nuclear al centre del relat. Això és poc coherent.

Però aquest debat no només interpel·la Brussel·les. També ens interpel·la a nosaltres. I especialment a l’esquerra. Perquè defensar un canvi de model energètic i productiu exigeix alguna cosa més que bons principis: exigeix capacitat de gestionar contradiccions, d’assumir costos, de prendre decisions i d’afrontar amb rapidesa transformacions profundes. Massa sovint hem estat més còmodes denunciant els límits del vell model que fent possible el nou.

A Tarragona aquesta contradicció es veu amb nitidesa. Parlem, amb raó, de l’oportunitat de l’hidrogen verd i del corredor H2Med. I és cert que tenen sentit estratègic. Però també hem de dir la veritat: avui no estem produint ni un sol kWh d’hidrogen verd a escala real. Cada parc renovable, cada infraestructura necessària, cada línia d’evacuació desperta un nou rebuig local. No podem rebutjar alhora la nuclear, les renovables a gran escala i les línies d’alta tensió, i després lamentar-nos de continuar depenent de fora.

Ara bé, aquesta autocrítica no ens ha de dur a la resignació nuclear, sinó a una proposta millor, més justa i més valenta. La sobirania energètica europea només serà sòlida si és distribuïda, socialment útil i territorialment equilibrada. Això vol dir omplir de plaques solars totes les zones antropitzades possibles: cobertes industrials, aparcaments, polígons, equipaments, grans superfícies i infraestructures ja transformades. Vol dir impulsar un pla massiu de rehabilitació d’habitatges que redueixi la factura energètica de les famílies, millori el confort, combati la pobresa energètica i generi feina de qualitat a peu de carrer. La transició només serà forta si es nota a la vida quotidiana de la gent.

També vol dir incorporar sense apriorismes l’eòlica marina offshore allà on sigui viable ambientalment i tècnicament, amb planificació seriosa, retorn social i visió de país. I vol dir, sobretot, compensar i beneficiar de manera clara els territoris més despoblats, que massa vegades semblen condemnats a pagar la factura de tot plegat sense rebre prou retorn. Si volem un model energètic nou, els beneficis han d’arribar també als municipis que acullen infraestructures: en ingressos, en serveis, en ocupació, en habitatge i en oportunitats. No es pot demanar sempre sacrificis als mateixos.

Per això és un error que Europa torni a refugiar-se en la nuclear com a gran resposta. No resol el problema de fons: només canvia una dependència per una altra. Dependència de l’urani, de tecnologies complexes, de cadenes de subministrament externes i d’un esquema energètic centralitzat i vulnerable. I, en un món cada vegada més tens, també ens exposa a un risc geopolític evident: les centrals nuclears i tot allò vinculat a l’enriquiment d’urani esdevenen objectius militars de primer ordre. La veritable sobirania no neix de la por. Neix de produir més a prop, de repartir millor els beneficis, de consumir menys energia per viure millor i de prendre decisions amb coratge. Si en lloc d’això Europa aposta per la nostàlgia nuclear i nosaltres continuem atrapats en la cultura del no a tot, no acumularem sobirania. Acumularem dependència. I, encara pitjor, ens convertirem en una potència vulnerable, exposada i en objectiu militar prioritari d’una guerra eventual que, malauradament, ja no sembla tan llunyana.