Categoría

Título

Autores

Artículo

Uns quants lectors han preguntat si avui encara parlaria de camions. Avui no. Hi tornaré passat Setmana Santa, que arrenca avui amb el Diumenge de Rams. Ignoro si els pares aprofiten la diada per fer estrenar roba a la canalla. Jo mai no he deixat de fer-ho: guardo sempre una peça de rebaixes per fer-la debutar aquest diumenge. El record d’aquelles estrenes no és sempre agradable, perquè de vegades la novetat indumentària era algun article com les sabates Gorila, tan robustes que calien quatre o cinc setmanes fins que deixaven de llagar els talons o els dits petits dels peus. D’aquells temps també em ve al cap un malentès que, malgrat les explicacions dels pares i del rector del poble, em va costar d’entendre. Per què Jesús Nostre Senyor entra a Jerusalem cavalcant un pollí, fill d’una somera, animal poc solemne, gens cerimonial, una jove bèstia de càrrega sense pompa ni protocol? Llavors em semblava que era una decisió aixafaguitarres i que no s’adeia gens ni amb la festa, ni amb estrenar roba, ni amb lluir palmes i palmons. Si vols fer una entrada divina, et presentes com Cleòpatra als llibres d’Astèrix que llegia de petit: sobre un carro de vint eixos en forma de la Gran Esfinx de Gizeh, arrossegat per centenars d’atletes númides i precedit d’una orquestra de trompetes, tubes i timbals. Tirant curt, apareixes muntant un corser briós, com Juli Cèsar. O en tractor, com el modest Ebro 44 que hi havia a casa. Després he llegit que el ruc ens ensenya humilitat, servei i fortalesa silenciosa; que la seva constància discreta, obedient i pacient és model de conducta; que el ruc, sense lluïments, carrega el pes, obre camí i fa la feina sense fer escarafalls, amb noblesa —de tant en tant és tossut i també se li escapa alguna guitza. Tot això està molt bé, però els meus catequistes privats —els pares— van desfer la meva incomprensió infantil amb molta més gràcia i raó. La mare em va dir:

—Toni, el ruc ets tu.