Categoría

Antetítulo

Título

Subtítulo

Autores

Imagen Principal

Artículo

Oriol Mitjà (Arenys de Munt, 1980) es va convertir en una de les cares visibles de la pandèmia de la covid-19, amb un paper actiu en la investigació i en el debat públic sobre la seva gestió. Però abans d’irrompre a l’escena mediàtica ja havia assolit reconeixement científic internacional en demostrar l’eficàcia d’un tractament contra el pian, una malaltia tropical desatesa. Uns èxits que, admet, li han pesat més del que voldria. Ara, el metge i investigador revela que conviu amb la depressió des de fa més de vint anys. Ho explica al llibre On neix la llum.

Per què decideix fer públic que té depressió?

Va ser arran d’un màster en mindfulness. Em vaig adonar que els meus companys també sentien tristesa, preocupacions, obsessions… com jo. Vaig fer el clic de pensar: “No sóc l’únic, no estic sol en això”. Tots els humans tenim una ment que de vegades ens juga males passades. I vaig decidir escriure sobre la meva experiència per acompanyar altres persones que es puguin sentir igual.

Narra que una de les pitjors parts de la depressió és no sentir-se comprès.

Sí. La depressió és molt difícil de descriure, de posar-hi paraules. De seguida s’associa a la tristesa, però inclou moltes altres dimensions. Afecta el cos, amb cansament, insomni o canvis en la gana; afecta l’emoció, amb una manca de motivació i de capacitat per sentir plaer o il·lusió. I també afecta el pensament: tot es torna poc racional, molt catastrofista, i no perceps cap possibilitat de sortir-ne. Penses que et quedaràs així per sempre. És molt difícil d’entendre si no ho has viscut amb aquesta intensitat.

Quines eines ha desenvolupat per fer-hi front?

El primer que havia de fer era entendre’m a mi mateix: què m’estava passant i per què. I això no és fàcil si no fas un exercici d’introspecció i et coneixes bé. Però també necessites que l’altre et doni permís per sentir-te així. És a dir: “Sento molta pena, molta tristesa, i necessito que em creguis”. No ho pots demostrar amb una analítica, però necessites aquest espai de confiança. És l’única manera de poder avançar i sortir-te’n.

Creu que encara hi ha manca de sensibilització?

Sí. Això demostra que la malaltia encara no s’entén del tot. La depressió no és racional: no depèn de si tens èxit o si tens problemes. És una malaltia, i sovint té causes biològiques que no són visibles des de fora. Com que hi ha incomprensió, també hi ha judici: es posa en dubte si aquella persona és més fràgil o si estarà preparada per assumir responsabilitats. Això fa que molta gent no ho expressi, per vergonya o per por de ser jutjada.

És compatible assumir un rol de responsabilitat amb una depressió?

Si descartéssim persones pels moments en què poden tenir una baixada, hauríem d’eliminar tothom: persones amb diabetis —que poden patir hipoglucèmies—, amb epilèpsia —que poden tenir crisis—,etc. Les persones amb depressió són plenament funcionals i, sovint, molt perfeccionistes i rigoroses amb la seva feina. És cert que poden necessitar una baixa puntual, com en qualsevol altra malaltia. No és diferent.

Ha hagut de fingir normalitat o fortalesa?

La depressió és fluctuant: hi ha moments molt baixos i moments millors. Però fins i tot en els pitjors moments intentes que no es noti. Amagues el que et passa, continues rendint i mantenint el mateix nivell d’exigència. I després arribes a casa i t’enfonses. Ens acabem convertint en experts a fingir.

Diu que el reconeixement l’importa més del que voldria.

Si interpretes que has de ser perfecte per ser acceptat, això es converteix en una necessitat. I mai no és suficient. En el meu cas, la validació venia del reconeixement científic, i em vaig tornar dependent d’això. Però és extern, incontrolable. Quan no arriba, et fa mal. Amb el temps, aprens que la teva supervivència no pot dependre d’això.

Ara mateix estàs bé amb tu mateix?

Estic aprenent. L’impuls encara és el mateix, cap a l’exigència. Però el que ha canviat és que, quan apareixen els pensaments intrusius, puc dir: “Aquesta història ja la conec i avui no pots passar, avui no et necessito”. És un exercici constant. Els pensaments hi són sempre, però pots decidir si els deixes entrar o no.

Això et fa tenir menys por de recaigudes?

Són dues coses diferents. D’una banda, pots reduir factors de risc com l’estrès o l’exigència, i això ajuda a prevenir. Però l’episodi de depressió pot arribar igualment. I quan arriba, tot continua sent igual de dolorós i confús. Les eines s’han d’aprendre quan estàs bé, perquè quan estàs deprimit no tens la capacitat d’aplicar-les. Cal entrenar-les abans, en moments d’estabilitat.

La depressió no el defineix?

Exacte. Tots ens definim amb etiquetes, però cap és permanent. La depressió tampoc. De vegades estic bé, motivat, alegre. Tot és canviant. Fins i tot la ideologia o l’opinió.

El llibre és un clam a la vida?

Sí. El que diu és que el dolor obre una esquerda, però és precisament aquesta esquerda la que et permet veure què és essencial. El reconeixement és secundari; l’amor i la tranquil·litat, no. La vida inclou tant el dolor com l’alegria. De vegades has d’acceptar les coses com són, viure els moments d’alegria i assumir també els de dolor. Tots formen part de la vida, i cal intentar ser-hi presents, perquè no hi ha parèntesis.

Quin retorn està tenint?

El que m’han dit molts lectors aquests dies és que, per primera vegada, se senten vistos i que algú posa paraules al que els passa.