Categoría

Título

Autores

Artículo

Les tertúlies als mitjans de comunicació audiovisuals no són un fenomen recent a Catalunya, ni a l’estat espanyol. Tanmateix, és a principis de l’actual segle i en especial, des de la implantació de la TDT, a l’inici de la darrera dècada, quan acaben envaint les ràdios i televisions d’arreu. Des de la meva perspectiva aquest format majoritàriament s’ha acabat prostituint. I ha passat de ser un element de reflexió i debat serè, on l’espectador podia aprendre, i assolir coneixements i criteris sobre un tema, a ser un simple espectacle d’entreteniment grotesc, histriònic o un intent, barruer, d’adoctrinament ideològic.

Durant la meva adolescència i joventut vaig ser un seguidor habitual del programa de televisió, La Clave. En aquest programa, dirigit i presentat pel periodista José Luis Balbín, després de la projecció d’una pel·lícula relacionada amb el tema del debat del dia, hi havia una interessant tertúlia on participaven diferents persones amb pluralitat de pensament i en funció de la temàtica, i tots ells professionals o experts sobre la qüestió central del programa. Més enllà de la nostàlgia pròpia de qualsevol record de joventut, els he d’indicar que encara avui trobo a faltar aquells programes on sempre aprenies i t’ajudaven a tenir o construir criteri, així com a conèixer personatges interessants que eren veritables experts en la matèria en qüestió.

En canvi, avui ens solem trobar una multitud de tertúlies radiofòniques o televisives, on sota la justificació d’analitzar l’actualitat, aborden al mateix moment, diferents temes, tant de política internacional, debats ètics, escàndols sexuals, corrupció política, geopolítica, polèmiques esportives, economia, gestió empresarial, o afers amorosos d’alguns personatges mediàtics. Els protagonistes d’aquestes tertúlies, no són especialistes o experts del tema analitzat, si no ho són els tertulians professionals que opinen de tots els temes com si fossin veritables experts. Malgrat en la majoria dels casos, l’autoritat que tenen per pontificar sobre un tema davant d’un micròfon, és la mateixa que la que pot tenir qualsevol ciutadà des de la barra d’un bar amb una cervesa a la mà. Aquest nou rol, en termes generals i excepte honroses excepcions, són persones que solen rotar per diferents tertúlies i platós, bons polemistes, que en alguns casos són especialistes en alguna matèria, i en altres ni això. I que s’han especialitzat a opinar de qualsevol cosa, sovint amb una contundència, autosuficiència i aparentant que tenen uns coneixements o criteris dels quals en realitat en tenen mancança.

A mi, encara avui, em resulta sorprenen escoltar, com una mateixa persona sota l’aparença d’un expert, amb un decalatge de minuts, pot estar parlant de l’estret d’Ormuz, i que implica a l’economia mundial el seu bloqueig, sobre l’eutanàsia i el cas de Noèlia, el resultat del referèndum a Itàlia, la regularització dels immigrats irregulars, la solució pel problema de l’habitatge o el model educatiu al nostre país.

Tota aquesta dinàmica del tertulià professional transmet una idea profundament preocupant i nociva: que el coneixement especialitzat és prescindible i que qualsevol opinió té el mateix valor que una anàlisi construïda amb anys d’estudi o experiència professionals.

Aquesta banalització del debat públic té conseqüències. Com el tertulià professional ocupa l’espai de l’expert, la ciutadania rep una informació pitjor, més emocional i menys útil. Es premia qui crida més, qui simplifica més o qui formula la frase més ocurrent o contundent, no pas qui aporta context, dades o matisos. I, tanmateix, els matisos són precisament el que necessiten les societats madures per entendre problemes complexos.

La figura del tertulià, infiltrat polític, que les formacions polítiques suggereixen als mitjans per les tertúlies, i que reprodueixen els argumentaris distribuïts prèviament pels mateixos partits, ja l’analitzarem en una altra ocasió, però també contribueix a aquesta banalització i degradació del debat públic.

Els responsables d’aquesta situació ho som tots. Principalment, el conjunt de la societat, que és la que acaba consumint el producte final d’una tertúlia-espectable. Però també els mitjans de comunicació, especialment els públics, que majoritàriament prefereixen els perfils de tertulians professionals que sovint garanteixen tensió, confrontació i titular fàcil, i que possibiliten una elevada audiència, en lloc de perfils més solvents i professionals, que generen un debat més rigorós i menys populista.