Categoría

Título

Autores

Artículo

En els últims anys hem après, a vegades massa tard, que els espais no són neutres. En conseqüència les ciutats, els barris, els campus universitaris tampoc ho són. Són producte d’unes decisions polítiques, socials i culturals que durant dècades han situat les dones i altres col·lectius vulnerables en posicions de menor autonomia i menor visibilitat.

Des de l’arquitectura i l’urbanisme fa anys que sabem que els espais poden acompanyar o poden excloure. Però encara avui, molts entorns educatius –que han de ser espais de coneixement, convivència i igualtat– encara continuen presentant dissenys que reprodueixen la desigualtat. És per això que projectes com URV Espai Segur, que hem desenvolupat als campus Bellissens, Catalunya i Vila-seca, són més necessaris que mai.

Com a arquitecta i feminista, crec que no podem parlar de seguretat sense parlar de condicions materials: la llum, la visibilitat, els recorreguts clars, la senyalització, la vida al carrer i la qualitat urbana són factors objectius que modifiquen la percepció corporal de la seguretat. Especialment en les dones, socialitzades constantment en l’autoprotecció.

El diagnòstic participatiu que hem fet a la URV és clar. Als campus Bellissens (Reus), Catalunya (Tarragona) i Vila-seca (Vila-seca) els punts d’inseguretat detectats es repeteixen: aparcaments poc il·luminats, recorreguts que es trenquen, porxos o escales opaques, buits urbans entre edificis, zones amb poca activitat, solars perimetrals sense ús, o façanes sense «ulls» al carrer.

No es tracta d’impressions individuals: són patrons arquitectònics i urbanístics perfectament estudiats per autores com Jane Jacobs, Dolores Hayden, Zaida Muxí, el Col·lectiu Punt 6 o Eual Saree, que mostren com la forma física de l’espai condiciona la manera com les persones, especialment les dones, s’hi mouen i se’l fan seu.

La bona notícia és que la solució existeix i no sempre és costosa. En les marxes exploratòries s’han generat propostes que van des del que és més bàsic (millorar la il·luminació, ordenar recorreguts de vianants, reforçar la senyalització o obrir visuals) fins a intervencions més estructurals: repensar porxos, dignificar espais en desús, crear punts d’estada i vida, garantir un manteniment adequat de la vegetació o integrar millor el campus en el seu entorn urbà.

Però més enllà de la llista d’actuacions, hi ha un canvi que considero essencial: entendre que la seguretat no és només una qüestió policial ni tecnològica, sinó arquitectònica i comunitària. Un espai segur no és aquell que està ple de càmeres, sinó aquell on hi ha persones, activitat, visibilitat mútua i recorreguts comprensibles. Un espai que no obliga a caminar ràpid mirant enrere.

Les universitats tenen una gran responsabilitat: són llocs d’aprenentatge, però també d’exemple. Quan un campus es dissenya amb perspectiva de gènere, està educant, sense paraules, en igualtat, autonomia i corresponsabilitat. Quan no ho fa, transmet el missatge contrari. Des de l’arquitectura tenim el deure i l’oportunitat d’aportar aquesta mirada crítica i transformadora. La URV ha fet un pas important reconeixent aquesta necessitat. Ara cal continuar avançant perquè els campus no siguin espais que travessem, sinó espais que habitem, espais que ens acullen, que ens veuen, que ens permeten moure’ns sense por.