Categoría

Título

Autores

Artículo

Miro i remiro i busco en les entrades dels Dietaris de Marià Manent (1898-1988) pistes del Camp de Tarragona perquè els lectors d’aquesta Mirada del Diari de Tarragona se sumin a fer-ho pel seu compte.

I perquè tinguem present el seu nom com el d’un escriptor que ens ha escrit. Sí que tenim clars els noms de genis, com Casals, Gaudí, Picasso o Miró, perquè el Patronat de Turisme de la Costa Daurada n’ha fet marca dels seus paisatges, per bé que cal anar recordant els lligams d’aquests noms amb casa nostra, però n’hi ha molts d’altres a reivindicar com a patrimoni cultural propi i a difondre per rellegir-nos en la seva obra!

Marià Manent que va ser poeta, prosista, traductor, crític literari, activista cultural, que ens va dur al català noms com els de Yeats, Percy Shelley, Dylan Thomas, William Blake, Emily Dickinson o Taylor Coleridge, entre les lletres anglosaxones, i que va guanyar popularitat el 1922 assumint la proposta de Josep Carner de traduir ‘El llibre de la jungla’ de Rudyard Kipling, que va ser llibre de capçalera i familiar per tots els milers d’infants que els anys 50 i 60 van formar part del moviment escolta, també va dirigir ‘La revista de poesia, i ha rebut una bona pila de reconeixements per la seva obra.

Però com us dic, ara tinc a les mans el volum Dietaris (edicions 62) del que ha tingut cura l’Arnau Vives-Piñas que agrupa diversos dietaris des de Montseny (Zodíac d’un paisatge), ‘A flor d’oblit’ (1918-1966), ‘El vel de Maia. Dietari de la guerra civil’ ( premi Josep Pla 1974), ‘L’aroma d’arç’ (1919-1981) i el que havia publicat en premsa.

L’Arnau Vives-Piñas explica el canvi d’estatus d’aquests textos originàriament concebuts com a privat, que ara es presenta i rep com a literatura. I quan passen a ser literatura si no compleixen les dues normes canòniques: tenir una forma ( els textos són oberts i discontinus), i quan la matèria de què tracta no sembla respondre a allò que entenem per ficció, sinó més aviat a la crònica, la memòria o la confessió íntima?

El propi Manent explicava que a partir del moment en que comença a publicar en premsa allò concebut inicialment com un text privat va canviant el valor literari i la consciència dels textos durant el procés d’escriptura.

Però deixem aquests debats pels teòrics i anem al tema que a mi em va suscitar el neguit de compartir l’existència d’aquesta edició: que parli de la nostra terra, i que el tinguem en el panteó dels il.lustres tant a ell com al seu fill Albert. Sí que la seva família d’origen eren de Premià de Dalt (el Maresme) i allí passarà els estius d’infantesa, però el seu paisatge s’amplia al casar-se l’any 1929 amb Josefina Segimon i l’Aleixar (el Baix Camp) és també lloc de residència sobretot estival.

I així obro a l’atzar un 9 de setembre del 1965 Marià Manent a quarts de dotze havia anat a Prades: «Hi havia algun núvol blanc, però el sol brillava amb força. Hem vist Siurana al seu cim, com la proa d’un gran vaixell, Albarca (el poble gairebé abandonat, amb cases esfondrades), Cornudella, els alzinars que hi ha poc abans d’arribar a Prades, i, a la fi, la plana ampla, ben conreada, voltada de pujols, i la vila antiga i vermella.» A la tarda d’aquell dia van anar a l’ermita de l’Abellera, amb Capafonts al fons, i després de collir espígol cap a Scala Dei, «Al fons, orgue majestuós, els cingles verticals del Montsant, grisos i d’un ocre daurat, enllà de les vinyes de llicorell, on els ceps es barregen amb els ametlles de soca ben negra.»

A l’agost del 1939 a l’Aleixar, la vall coberta d’avellaners o a la muntanya agrisada: «M’esgarrifo. Recordo la guerra, els bombardeigs...» L’octubre d’aquell 39 visita Tarragona ciutat on experimenta la identitat de «sensacions noves en una cambra inconeguda». Al matí va al Balcó del Mediterrani, a la tarda visita la catedral «Era deserta, en aquella hora. Algun ciri brillava en els altars laterals, en la grisor immensa. Al claustre hi havia sarcòfags buits, imatges mutilades. Però també llorers, truanes, una quietud vegetal cenyida de pedres i de segles.»

Manent i la seva mirada poètica, un dels grans moments de la prosa memorialística catalana. Tinguem-lo present entre els genis que ens han retratat.