Categoría

Título

Autores

Artículo

Fa poc més d’una setmana, arran d’una mena de mudança en la qual he furetejat i remenat per salvar tot allò que mereixi ésser salvat, vaig fer un recompte dels miralls que hi pot haver en una casa, sense tenir present, el que presideix la cambra de bany, cosa que, curiosament, no sempre passa.

Això darrer ve a tomb pel fet que he arribat a veure pisos barcelonins sense mirall als lavabos ni en cap altre lloc més de la llar. I quan he volgut saber-ne el misteri d’un fet que em semblà, si més no, xocant, estranyament sempre he rebut respostes evasives.

Que hi ha cases on no hi ha cap mirall és un fet evident. Només cal veure la fila que fa el personal pel carrer. Tanmateix, crec que no és pas desídia dels meus contemporanis. La meva teoria particular és més propera a la por atàvica que tenen alguns individus respecte a aquest objecte d’ús quotidià.

El mirall, l’espill, és un artefacte que segueix causant un cert desassossec en alguns subjectes, independentment que siguin supersticiosos o que reconeguin el malestar que els hi provoca.

A la casa abans esmentada hi ha dos grans miralls al menjador, dos miralls més en dos tocadors i algun mirall extra que de sobte apareix en obrir la porta d’un armari. I per postres, n’hi ha un parell al lavabo. És extraordinari. Sortir despentinat d’aquella casa és no tenir perdó de Déu Pare Omnipotent.

Veure la nostra imatge especular com ens observa des del que sembla una altra banda d’un lloc que en teoria és el mateix on som, no deixa de provocar inquietud i alarma.

Perquè, en realitat, quan en mirem en un mirall, som nosaltres, però, no som exactament nosaltres. Allò que considerem la nostra banda dreta, allà és l’esquerra. I viceversa. Si fas l’ullet amb el dret, la imatge te’l torna, però amb l’ull esquerre. Per tant, davant aquest fenomen ens preguntem: el mirall diu la veritat o ens menteix? I segons la llum un dia ens hi veurem d’una manera, i l’endemà, amb una llum diferent, no semblarem els mateixos.

La pregunta és: som realment aquells que ens hi veiem reflectits? Si feu la prova de mirar-vos directament la cara durant una estoneta, és cert que us hi sentireu identificats però a la vegada trobareu una estranya sensació pertorbadora.

I si us hi esteu una estona llarga, la sensació que és un altre el qui us mira, va in crescendo. La qüestió és: quant de temps aguantarem? La por, perquè en realitat aquesta inquietud forma part d’un espant molt antic, és que, d’alguna manera, aquell reflex no s’apoderi de nosaltres, i allò que considerem un ‘nosaltres’, no quedi atrapat en el mirall per sempre més.

Fins al segle XIX encara a casa nostra hi havia el costum de cobrir amb un drap negre els miralls de les cases on hi havia un difunt, amb la finalitat que l’ànima no s’hi quedés atrapada i causés alguna malvestat en la seva desesperació.

Encara hi ha un altre element que provoca la recança a observar amb un cert fixament els miralls. Es tracta de la seva finalitat oracular: fer servir els miralls per a conèixer el futur. Al respecte, una menció que podem datar: apareix a la comèdia d’Aristòfanes, Els acarnesos, representada per primer cop l’any 425 aC, una crida a la pau en l’eterna batalla entre Atenes i Esparta (malgrat els segles, no ha canviat res) i en la qual, el general Làmac mana un soldat que li dugui l’escut i que hi llenci oli al damunt. En els reflexos de l’oli sobre el bronze, Làmac pot veure la traïció que li preparen i arriba a poder aturar la lluita.

Encara l’historiador i geògraf grec Pausànies, del segon segle de la nostra era, en la seva Descripció de Grècia, explica com a la ciutat de Patres, al Temple de la deessa Ceres, hi havia una font de caire profètic destinada als malalts de tota mena. El consultant lligava un mirall amb una corda i el submergia a l’aigua de l’estanyol que feia la font, previ un reguitzell de pregàries i encensos, i, quan el tornaven a la superfície, hi podien veure el destí predeterminat.

Després de llegir això, feu l’experiment. Aneu-vos a contemplar una llarga estona en un mirall. Ja em direu el què.