Categoría

Título

Autores

Artículo

Aquest article fa mandra d’escriure i argumentar. Mentre ho penses, rai. A la que ho comentis, malament: Has comprat els números de la rifa per ser malinterpretat i que et prenguin pel que no ets.

Els gargots a les parets han existit des de la nit dels temps, però allò que hom coneix popularment com a ‘graffiti’ neix als setanta. George Lucas va emprar el neologisme per a titular una deliciosa pel·lícula American Graffiti, que reflectia el final de l’anomenat ‘somni americà’, just abans que la superpotència abandonés la condició de far de llibertat democràtica i preferís optar per la via dels interessos com a prioritat i motivació en les seves relacions internacionals. Si continuem cinèfils, les primeres obres dels directors que revolucionaren el setè art reflectien la nova i bruta moda que colonitzava Nova York arribats aquells dies. Aleshores, pulcres ciutadans com érem, ens escandalitzava que a l’estranger avançat s’entengués com a progrés que el personal es dediqués a pintar un ampli repertori d’estupideses a les parets. Mig segle després, ignorem la situació del grafiti a la superpotència, si el fenomen no ha passat de moda ja en desús o si continua vigent.

El que sabem i patim cada dia és que Barcelona està feta una calamitat per obra i desgràcia dels senyors que s’hi dediquen i no deixen ni un pam de net, són capaços de pintar monuments o edificis emblemàtics i campen al seu gust sense que ningú, pel que ensumem, els hi pari els peus. N’hi ha prou amb quedar-te parat a l’estació de França i veure arribar trens amb vagons convertits en una pena, plens de signatures i ‘tags’ que, amb franquesa, poc tenen d’artístic i força a veure amb l’ego disparat i pèssimament entès dels seus malfactors. No hi ha paret, persiana de bar, immoble o racó que no estiguin empastifats per aquests vàndals que de creadors no tenen ni un bri. A veure, tampoc passarem per retrògrads, hi ha exemples de bon gust i domini de la tècnica d’aquesta especialitat que fan patxoca i n’hi ha prou amb esmentar els pobles de la nostra geografia que han dedicat grans murals abans simplement emblanquinats a quadres magnífics que criden l’atenció, milloren sensiblement la panoràmica i ajuden sense dubte a millor l’orgull i l’autoestima dels convilatans.

Tornem al moll de l’os. Hem assumit com una plaga bíblica contra la qual no es pot lluitar això de veure pintura malgastada arreu. Empassem amb fictícia normalitat que els nostres carrers estiguin guixats fins extrems per dictat d’aquests gamberros sense talent. A sobre, l’agressió que patim ni tan sols figura en el llistat del nostre extens memorial de greuges. Mostrem una resignació supina que, en tot cas, llença la tovallola en favor d’aquells que han convertit els espais comuns en la seva propietat, on poden fer i desfer a voluntat.

Ignorem si algun dia tornarem a veure’ns lliures d’aquest mal, si els esprais de pintura es dedicaran estrictament al que, en teoria, van ser creats. Seria fantàstic tornar, aquí sí, als vells temps del respecte i la convivència, on la gent expressés el seu talent artístic allà on toca, sense obligar-nos a ser espectadors passius. No sé si el lector comparteix aquest sentiment, però encaixem el fenomen amb constant desassossec, sensació que empitjora la nostra existència. I no per figaflors, sinó per gust estètic i creença ferma en què els llocs públics són extensions del nostre habitatge i ens agrada que siguin bonics, positius i potenciïn el nostre sentit de pertinença al col·lectiu.

A Tarragona, per poc que paris l’orella, tothom parla de les destrosses causades per coloms i estornells, conjurats de manera tan natural com inconscient a devastar el nostre patrimoni de façanes i immobles, deixant-los que fan pena de veure. Però ningú no parla dels grafitis ni dels grafiters, ni de com reeducar-los o convèncer-los perquè parin de desgraciar-nos el territori comú. La nostra postal és avui una pintada estúpida i absurda creada per personatges arrogants que actuen amb total impunitat.