Categoría

Título

Autores

Artículo

La Sala Oval del Museu Nacional d’Art de Catalunya és probablement un dels llocs més desangelats de Barcelona. Qualsevol acte social, cultural, fins i tot empresarial, tindrà un marc estètic perfecte, però un espai fred i inhòspit en tots els sentits.

Fer-hi actes en plena època hivernal és jugar a la ruleta russa. Si hi assisteixes és molt probable que a l’endemà t’hagin d’ingressar a causa d’una broncopneumònia. L’espectador, majoritàriament sempre assegut en cadires incòmodes, està allunyat de tot arreu fins al punt que no només no acaba de capir què passa a l’escenari, sinó que no saps si la remor que sents són els aplaudiments dels espectadors que tens a tres quilòmetres lluny o és perquè a l’exterior hi ha una persecució policial. Parlant de l’exterior: allò és una frontera fosca i llòbrega, amb tot d’elements que s’hi esmunyen com a fures, sense saber exactament si el que volen és tenir un contacte sexual furtiu o bé et volen deixar sense cartera, rellotge, mòbil i, si pot ser, sense camisa.

Fa tres dies que hi van celebrar la Nit de les Lletres Catalanes, una festa literària del tot convenient que ha patit una transmutació alquímica prou curiosa: es tracta del que sempre n’havíem dit Nit de Santa Llúcia, cosa que es veu que ofèn les sensibilitats laiques o atees que ens governen. Sembla que una festa literària sobradament coneguda, no pot dur el nom d’una santa. No fa modern. Qui sap si han oblidat que santa Llúcia protegeix la vista, fet cabdal tant per a escriptors com per als lectors. En algunes ocasions diries que facin mans i mànigues per convertir sant Jordi en només el Dia del Llibre, perquè fins i tot el ‘sant’ els fa nosa. Potser han decidit dir-ne Lletres Catalanes, perquè avui dia cal donar-ho tot mastegat a les noves generacions de capsigranys i puguin saber de què anava l’acte de dissabte passat.

La gala de lliurament va tenir moments bonics i ben resolts: des de l’homenatge a Pilarín Bayés i Roser Capdevila, al discurs sublim del guanyador del sant Jordi de novel·la, Carles Rebassa, que caldria passar cada mitja hora per tots els mitjans de comunicació, passant pel sempre enginyós Xavier Grasset, inaugurant una nova tendència: recitar damunt d’una cadira un verset de primavera, en aquest cas un poema d’en Carner que en certs moments se li féu revés... malgrat tot, la gala tingué el clàssic i carregós activisme polític de la patacada que ara es porta.

Una cantant fent un Visca a un pseudo-país que, a part de negar el dret de Catalunya a fer un referèndum, ella mateixa no hi podria cantar amb els cabells deixats anar en un escenari.

Una brometa rància de la presentadora comparant la Sala Oval nostrada amb la de la Casa Blanca, amb un anti-americanisme que ja era caduc quan ella va néixer. Una guanyadora, Antònia Carré-Pons, repeteixo: guanyadora a la millor novel·la publicada durant l’any, que rondina perquè entre els deu finalistes només hi havia dues dones, una de les quals era ella. La qüestió és: els premis són per la qualitat literària de les obres o pel sexe del qui les ha escrites? Si els 25.000 euros del premi se’ls hagués endut un escriptor, hauria estat per culpa d’un patriarcat tan bescantat per un feminisme que perd sovint la raó en les seves formes histriòniques?

Notes abruptes i innecessàries per un intent d’enaltir la literatura feta amb la llengua del país, que pateix mancances de tota mena. Però no ens haurien d’estranyar tots aquests estirabots per part dels nostres artistes de la ploma. El poeta i escriptor anglès W. H. Auden (que tothom coneix sense conèixer-lo, perquè seu és el poema que es recita a la pel·lícula Quatre noces i un funeral) diu sense embuts què és exactament l’art de l’escriptura: «A qualsevol geni creador, sigui artista o científic, sempre l’envoltarà un aire de sospita, el mateix aire que envolta a un tafurer impostor o a un mèdium».

Passen els anys i pel que vam veure dissabte aquest pensament segueix sent vàlid. Per reblar el clau, jo encara hi afegiria: «No us refieu mai del tot d’algú que es vol guanyar la vida escrivint».