Categoría

Título

Autores

Artículo

Una forma infantil d’entendre la política és pensar que la culpa sempre és dels altres. Del govern, dels polítics, de les elits, del sistema, de la casta, dels migrants o d’un «ells» difús que mai no ens inclou. És una explicació reconfortant perquè ens estalvia la part més incòmoda del diagnòstic: la culpa és nostra. En democràcia, els governs no apareixen del no-res. Responen, amb totes les seves limitacions, a les preferències dels votants. Si aquestes preferències són contradictòries o estan mal informades, les polítiques també ho acabaran sent. És una unpopular opinion força evident: la política i els polítics s’assemblen força a la societat que la tria. Un bon exemple és la relació que tenim amb l’estat del benestar. Ens agraden —i molt— els seus beneficis, però preferim no saber-ne el preu. Durant dècades ens han explicat tot el que l’Estat dona, però molt poc el que ens costa. I d’allò que els ulls no veuen, el cor no se’n dol. Si el cost queda ocult, la deliberació pública (ai, Habermas!) esdevé infantil: més serveis, més prestacions, més infraestructures… Ho volem tot ara mateix i de franc. El resultat és una il·lusió col·lectiva. El ciutadà veu l’AVE com una meravella —ràpid, còmode, modern— però rarament és conscient que el bitllet no cobreix ni de lluny el cost. Amb els serveis públics passa sovint el mateix: els gaudim, però no en percebem el preu real. Aquest desajust és terreny ideal per a la demagògia: qualsevol promesa sembla possible. Es pot prometre tot a tothom. Si després els números no quadren, sempre culparem algú altre. Per això no gaires polítics expliquen amb claredat quant costa realment l’estat del benestar: els obligaria a parlar de sacrificis, prioritats i límits. La paradoxa és que aquesta immaduresa política no és només responsabilitat dels dirigents. També ho és dels electors, que preferim creure que tot és possible i immediat, que els serveis són gratuïts i que sempre ho pagarà un altre. La democràcia adulta no va per aquí.