Categoría

Título

Autores

Artículo

Hi ha dies en què el periodisme sembla una finestra entelada. Les presses, el soroll, les modes i l’algoritme ho cobreixen tot amb una boira espessa que fa difícil distingir què és essencial de què és anecdòtic. Però encara hi ha qui, tossudament, s’aixeca cada matí amb la mateixa obsessió de sempre: eixugar el vidre, aclarir la mirada, mirar bé. En resum, fer periodisme des de la lucidesa.

Parlo d’aquella lucidesa que no és un do, sinó un exercici. La que neix d’escoltar més del que es parla, de preguntar-se què hi ha darrere d’un titular cridaner, de desconfiar de les veritats massa ràpides. La lucidesa com a disciplina: com un múscul que s’entrena, com una manera d’habitar el món.

El periodisme lúcid és aquell que no s’espanta davant la complexitat. No busca simplificar la realitat per fer-la digerible, sinó explicar-la amb el respecte de qui sap que és polièdrica, contradictòria, viva. Prefereix una pregunta honesta a una resposta fàcil. Entén que informar no és embellir ni dramatitzar ni convertir-ho tot en un espectacle: és posar llum sense encegar.

Però la lucidesa, tota sola, no basta. Cal també una exigència que incomodi. Exigir-se és no conformar-se amb la primera font, ni amb la segona, ni amb la tercera. És contrastar fins i tot allò que sembla evident. És revisar l’adjectiu que pot distorsionar, la dada que pot induir a error, el matís que pot canviar un relat sencer. L’exigència és, en el fons, la defensa ètica contra la frivolitat que travessa el nostre temps.

Hi ha qui diu que el periodisme està en crisi. Potser sí. Però també és cert que mai no havíem necessitat tant un periodisme exigent. En un món que confon opinió amb informació, velocitat amb veritat i viralitat amb rigor, l’exigència es converteix en un acte de resistència: un «fins aquí» que posa límits al soroll i dignitat al relat.

I llavors arriba el tercer pilar: l’autocrítica. El més incòmode i, alhora, el més imprescindible.

Un periodisme autocrític és aquell que es revisa constantment. Que s’atreveix a admetre quan s’equivoca, que rectifica sense por, que entén que la credibilitat no prové de semblar infal·lible, sinó de ser honest. Dir «ens hem equivocat» és també dir «ens importes».

Quan una redacció practica l’autocrítica, la seva feina canvia de textura. Ja no es limita a publicar: dialoga. No només assenyala errors aliens: revisa els propis. No es tanca en una torre d’ivori; baixa al carrer, a l’arxiu i a la humilitat.

El periodisme lúcid no és un luxe: és un servei. I un servei només es manté viu quan es revisa. Quan s’atreveix a preguntar-se si està escoltant prou, si està representant prou, si està explicant prou bé el que passa i —sobretot— el que importa.

Un periodisme que no es mira al mirall corre el risc de convertir-se en propaganda d’ell mateix. En canvi, un periodisme que es revisa no perd força; en guanya. Es fa més sòlid, més transparent, més digne de confiança.

Potser aquesta és la gran paradoxa: la credibilitat no prové de no dubtar, sinó de dubtar bé. De dubtar amb criteri, amb honestedat i amb voluntat de veritat. En un món que premia el dogmatisme i la rapidesa, el dubte es converteix en un acte radicalment periodístic.

Per això, quan penso en el periodisme que necessitem, no imagino grans titulars ni primícies trepidants ni exclusives llampants. Imagino una mirada. Una mirada neta, valenta i humil, que no accepti mitges veritats ni relats prefabricats. Una mirada que no vulgui agradar, sinó comprendre.

El periodisme lúcid, exigent i autocrític no és fàcil. Demana temps, rigor, consciència i una mica de coratge. Demana anar contracorrent. Però és l’únic periodisme que realment ens fa més lliures, més informats i més capaços de construir una societat que no es conformi amb l’aparença.

En un temps de llums artificials i ombres interessades, el periodisme és —encara— una llanterna. La qüestió és si la fem servir per il·luminar o per distreure. Si ens hi deixem la mirada o si la cuidem.

Jo, almenys, crec que el món es mereix aquesta mirada: una mirada que s’atura, que pensa, que dubta i que vol entendre. Una mirada que no té por de mirar-se a si mateixa.

Perquè només així el periodisme continua essent allò que sempre hauria d’haver estat: una manera honesta, humana i valenta de mirar la veritat de cara.