Categoría

Título

Autores

Artículo

Hi ha una indústria que no fabrica res tangible, però ocupa molts cervells, moltes hores i moltes converses. És la indústria de l’opinió política. No ven cap producte: ven indignació, ira, rábia. Ho fa amb eficàcia notable. Milions de persones s’hi han enganxat com qui mira una sèrie infinita, amb capítols nous cada dia i un guió previsible: algú té la culpa, algú ens enganya, algú ens vol mal. El resultat no és només polarització. És cansament. És malestar. És una manera de viure en tensió constant, com si el món s’acabés cada vespre al telenotícies o a la pantalla del mòbil. Hi ha qui proposa solucions sofisticades: regular algoritmes, repensar mitjans, educar en pensament crític. Arthur Brooks, l’indefinible pensador pràctic sobre la felicitat de Harvard, proposa canviar l’atenció al tertulianisme, al kommentariat, a la gresca parlamentària, per una feina manual. En concret, ell proposa polir pedres: agafes un grapat de còdols, els poses en una capsa de fusta i la sacseges una estona cada dia. Les pedres es freguen fins que surten de la capsa polides com un glaçó. No riguis. Al darrere d’aquesta idea desgavellada hi ha una idea que convé no menystenir: hi ha un cert alliberament en desconnectar del soroll i dedicar temps a coses que no tenen ideologia, ni bàndols, ni tertulians. No tot ha de ser opinable, ni tot ens ha d’alterar. El problema no és només el volum de la conversa pública, sinó qui la condueix. En l’ecosistema opinatiu actual, l’opinió és una eina per a un perfil de gent que no busquen tant entendre com provocar. Persones amb una relació peculiar amb els altres: centrades en si mateixes, poc inclinades a l’empatia i amb facilitat per manipular. No són majoria, però fan soroll. Són els qui et diuen que el pitjor que penses dels altres és ben cert. Els qui alimenten el ressentiment com si fos una virtut cívica. Els qui converteixen cada desacord en una trinxera. Fuig. És millor polir pedres.