Categoría

Título

Autores

Artículo

Fa anys vaig sentir en la veu d’un periodista una frase que deia: «Hi ha dues maneres d’enganyar: dient mentides o fent estadístiques». Durant la transició política, tots volíem saber coses sobre la realitat social: l’opinió de la gent de qualsevol tema, la intenció de vot quan s’apropaven eleccions i d’altres qüestions públiques. Els sondejos van fer furor als anys noranta, i els mitjans escrits i audiovisuals de l’època tiràvem d’aquestes especulacions demoscòpiques per redactar notícies, tot i que la majoria de les vegades resultaven ser falses. El darrer invent de la dècada fou els anomenats sondejos a peu d’urna.

L’any 1992 jo era director de Ràdio Barcelona. El 15 de març se celebraren les eleccions al Parlament de Catalunya; aquell dia per la tarda es va presentar a l’emissora el sociòleg José-Ignacio Wert, contractat per la SER, el qual seria més tard ministre de Cultura del Govern Aznar. Anava acompanyat d’un equip d’enquestadors que, durant el dia, s’havien situat davant dels col·legis electorals amb l’objectiu de preguntar als qui sortien a quin partit havien votat. A les set de la tarda, una hora abans de tancar, Wert es va reunir amb l’equip directiu i periodístic de la casa i ens va donar la seva estimació de com aniria el repartiment d’escons. D’entrada, vam quedar sorpresos d’alguns dels pronòstics que feia, com el que li donava a ERC un total de 30 diputats, i quan s’adonà de la nostra estranyesa es va tancar a un despatx per a fer, segons digué , «algunas correcciones». En sortir va passar de la xifra inicial de 30 a 17, i tres hores desprès, en el recompte oficial, van ser 11.

En una altra activitat on s’utilitzava –i encara s’utilitza– la demoscòpia és en les audiències de la ràdio. L’estudi es coneix com EGM i, en aquells temps, es feien visites presencials: es preguntaven a les persones escollides per les emissores que escoltaven, quant de temps dedicaven a la ràdio i a quina hora del dia ho feien. No era l’únic estudi ja que a l’acabar la dècada dels vuitanta el Govern de la Generalitat va considerar que l’estudi estatal no aportava dades prou fidedignes sobre Catalunya i en van encarregar un de propi, que fou un fracàs. Entre d’altres coses, perquè donava resultats increïbles com el que atorgava a Ràdio Mora d’Ebre 30.000 oients diaris, una xifra que gairebé triplicava la població de la Ribera.

En política, això de donar dades a l’opinió pública ha estat sempre molt temptador. Sense anar més lluny, sovint ha estat un maldecap per als periodistes, com passa per exemple amb la dada dels participants en una manifestació: fer cas del que diuen organitzadors i poders públics provoca que al final es diguin coses increïbles. Una altra manipulació recurrent ha estat la de justificar les inversions i despeses públiques de les administracions, calculant els retorns obtinguts i donant xifres impossibles de creure. Fa poc a Reus es va fer balanç de l’assistència de persones a un centre cívic; segons la nota de l’Ajuntament durant un any hi havien passat 40.000 persones, que era tant com dir que hi havien anat la meitat dels reusencs.

També resulten increïbles els retorns econòmics de certes campanyes de les administracions: desprès de Nadal, s’acostumen a justificar les despeses lumíniques perquè diuen que generen milions d’euros que mai no justifiquen. Cal dir el mateix de les campanyes de promoció dels ‘dies’ o ‘setmanes’ dels arrossos inventats, o dels calamars roquers i d’altres menges que es justifiquen amb l’argument que botigues i restaurants fan un gran negoci.

La llista de dades sense base científica que ens donen és interminable i provoca manca de credibilitat. Abans de fer estadístiques estrictament numèriques, seria més interessant parlar d’altres retorns no estrictament econòmics com els d’utilitat, els d’imatge, els socials i, perquè no, els retorns emocionals, allò que reforça els imaginaris populars i el sentit de pertinença.

El que passa és que, en aquesta societat líquida, d’impactes efímers, d’imatges sense sentit i de xarxes asocials, el que prima en la comunicació pública és allò que expressa una frase molt popular: «Embolica que fa fort!»