Categoría

Título

Autores

Artículo

Aquest article ja em posa de bon humor només de començar-lo perquè m’agradarà veure la cara del protagonista quan vegi el seu nom al diari. No sé si al lector també li passa, però preparar una sorpresa d’allò més inesperada em provoca una estranya satisfacció. M’encanta l’estupefacció total dels altres. El destinatari, en aquest cas, es diu Alfons. És una figura d’allò més inspiradora. Més endavant explicaré per què.

Però abans, una petita introducció: el comentari de l’actor Jaime Lorente a les declaracions de la seva col·lega Sílvia Abril. Tothom deu estar al cas del que aquesta actriu va dir als premis Goya: «Em nego a acceptar que la joventut tingui aquesta carència i aquesta tirada cap al cristianisme». També va dir que li feia pena aquesta actitud, com si creure en Déu fos per pusil·lànimes.

Aquestes paraules van suscitar una interessant —i de vegades lamentable— polèmica. D’entrada, l’Abril va tocar el voraviu perquè molta gent es va sentir jutjada. Menysprear algú per raó de les seves creences no és poca cosa. Però el millor, a parer meu, va ser el vídeo que va penjar Lorente, en el que no entrava a valorar el contingut o la intenció de Abril, sinó que instava a qui s’hagués sentit ofès a no reaccionar pagant amb la mateixa moneda. És a dir, convidava a no posar més odi sobre l’odi.

Ell fonamentava aquesta actitud no tant en el precepte evangèlic de parar l’altra galta per se, com en la invitació que hi ha soterrada en aquesta directriu: no som ningú per jutjar els altres. L’actor raonava que no sabem la història de les persones, les seves ferides, tot allò de bo o de dolent que les han dut a ser qui són. Tampoc de la Sílvia Abril. Per tant, feia una crida a tots els cristians que l’havien menyspreat o insultat perquè fessin ells mateixos una revisió de vida: emmerdar-se en una batalla dialèctica pejorativa no ens feia mal només com a individus. També perjudica la identitat de la religió de la qual formem part.

I ara sí, arribo a l’Alfons. És el monitor de menjador de tercer de l’ESO, curs on soc tutora. El conec perquè de tant en tant m’esmunyo per compartir un àpat amb ells. M’agrada veure’ls en diferents registres per tal de conèixer-los de forma més justa: dins l’aula són una cosa i fora, una altra. Els moguts que a classe et fan la guitza són uns cracks en esport al pati. Si a l’aula els veus emmurriats, allà els trobes lliures i contents. Seure a taula amb ells em brinda una oportunitat fantàstica de parlar i fer broma. M’encanta.

Des del primer dia em va cridar l’atenció l’Alfons. No era un encarregat qualsevol. Quan alguna nena no es volia acabar el plat, estava per ella: negociava, li donava seguiment, tenia paraules amables. Discretament, provava d’esbrinar si el motiu era poca gana o un mal hàbit. Si feien guerres llençant pa o els queia l’aigua, els ho feia netejar tot, però també dedicava temps a fer-los una reflexió que els ajudés a millorar. Amb bon caràcter i amb el seu bon exemple, és d’aquelles persones que t’adones que tenen quelcom d’especial.

Així que un dia vaig voler saber més d’ell. Qui era, quina educació havia rebut, com eren els seus pares. Com a mare, sempre és interessant aprendre d’experiències d’èxit, perquè a mi també m’agradaria que els meus fills fossin, en un futur, bones persones. El vaig enxampar escombrant i em vaig oferir a donar-li un cop de mà. Entre passada i passada, em va explicar que és de Palamós i que els seus pares eren gent senzilla que dedicava el seu temps lliure a acompanyar a matrimonis motivats per créixer com a parella i com a pares, aprenent els uns dels altres. I que havia anat a una escola catòlica. Ah, vet aquí el què! Superant prejudicis, perquè la seva manera de vestir i de pentinar-se no és la típica associada a l’arquetip de jove cristià (un ‘cayetano’, que diuen els meus alumnes), havia arribat al quid de la qüestió: aquell noi era un catòlic que vivia com a catòlic.

En la feina més amagada, la que no veu ningú, l’Alfons dona testimoni de quelcom més gran que ell mateix: l’Amor en majúscules. Els meus alumnes no se l’estimen perquè sigui perfecte, que no ho és, sinó perquè fa vida en la seva el servei desinteressat, l’alegria discreta i la voluntat de viure en plenitud des d’on t’ha tocat viure.

M’encantaria que la Sílvia Abril, però també tots aquells que van reaccionar amb odi a les seves declaracions, coneguessin a l’Alfons. Potser així deixaríem de jutjar i sabríem que ser feliç està lluny dels focus de l’èxit o de tenir la raó.