Categoría

Título

Autores

Artículo

Probablement té i tindrà infinit menys ressò que si hagués guanyat la Champions, la Copa o qualsevol trofeu amb pilota pel mig, perquè ja sabem que, per desgràcia de tots, les gestes culturals es troben a anys llum de les esportives, però la realitat és la que és i cal dir que Ramón García Mateos ha guanyat la 22ena edició del Premio Real Academia Española 2025 concedit per un jurat format per Santiago Muñoz Machado, Víctor García de la Concha, Darío Villanueva, Carme Riera, Aurora Egido, Paloma Díaz-Mas i Pedro R. García Barreno entre totes les obres publicades l’any anterior i dotat amb 25.000 euros per la novel·la Cuando el mundo se llamaba Cerralbo, de l’editorial Valnera. No li faran una rua triomfal pels carrers de Cambrils, però un premi d’aquesta volada i amb un jurat d’aquest prestigi ho mereixeria més que una lliga de futbol, no en tinc cap dubte.

Ramón García Mateos (Salamanca, 1960) ha estat professor de literatura a la Rovira i Virgili i a l’IES de Cambrils a més de ser un reconegut poeta amb premis com el Blas de Otero, el González de Lama o l’internacional Ciudad de Salamanca entre molts altres i estretament lligat al grup de poetes format per Alfredo Gavín, Juan López-Carrillo o Manolo Rivera, entre d’altres. També va tenir cura, juntament amb Carme Riera de la poesia completa de José Agustín Goytisolo i va traduir tota la poesia de Gerard Vergés al castellà. Ens coneixem des de fa molts anys, de les èpoques de l’institut, de la tuna i d’altres situacions no especialment poètiques, però força vitals i, tal i com diu ell a la novel·la, «así pasaba el tiempo, que viene a ser la vida» el temps ha passat i ell s’ha refermat com un escriptor sòlid i poderós que, ara, amb aquest guardó, fa un pas de gegant amb una novel·la que és, d’entrada, un homenatge al passat, a la infantesa, a la solidesa fèrria dels records, a la màgica sensació de rememorar ahirs impregnats d’aquella felicitat que dona el desconeixement del futur, la despreocupació per la vida, la innocència d’allò que encara no es coneix ni s’acaba de copsar en tota la seva magnitud.

L’habilitat del Ramón a l’hora de fer brandar les paraules, demostrada amb escreix en tota la seva obra poètica, fa que Cerralbo, aquest món que retrata, es transformi en un indret real, màgic i mític a la vegada, una mena de Macondo de les terres salmantines que, a més dels paisatges i l’arrelament a la terra ancestral, manté viu un tresor fonamental, la seva gent. Un mosaic viu i intens que García Mateos retrata, critica, dissecciona i estima amb intensitat, solidesa i passió, fent que protagonistes i secundaris siguin una matèria imprescindible a l’hora de bastir aquesta història que no és només una aventura infantil i iniciàtica ja que, més enllà d’aquesta primera imatge, es va impregnant amb la vida, amb les vides, de tots els personatges que fan que aquest Cerralbo sigui herència i present, passat i futur i, per damunt de tot vida, una vida que l’autor sap desgranar amb una prosa que lliga directament amb la grandesa de les emocions viscudes, aquelles que forgen caràcters i sensibilitats.

De fet, Cuando el mundo se llamaba Ceralbo és, sens dubte, la novel·la d’un poeta, d’un bon coneixedor dels girs de la llengua que és capaç de traslladar-se a l’interior de la pell d’un nen i fer-lo parlar del seu món, de fet del món ja que és l’únic que coneix, l’univers total i absolut. I així, amb la mirada global i tendra d’un nen, van desfilant dues realitats que potser són la mateixa però que es poden valorar de diferent manera, la del protagonista i la del poble, de la gent que l’acompanya, de manera directa o indirecta, en aquest trajecte vital. I tot i que, tal i com diu un dels seus personatges, «la memoria es muy caprichosa, uno se va dando cuenta con la edad, hay cosas que no se olvidan nunca y otras que creíamos perdidas y regresan de golpe», el cert és que aquesta evocació quasi onírica del passat que fa el Ramón, és un meravellós exercici literari d’alta volada que mereix tota l’atenció, que convida a capbussar-se de ple en aquest univers llunyà i proper a la vegada que es va construint a base de sumar petites i íntimes percepcions, delicades mirades a una realitat que es perd o qui sap, potser que es troba, pels forats del temps i de la memòria, una memòria que García Mateos sap treballar amb un mestratge singular i brillant.