Categoría

Antetítulo

Título

Subtítulo

Autores

Imagen Principal

Artículo

Coia Valls (Reus, 1960) és una escriptora reconeguda per les seves novel·les històriques, en què sovint dona veu a personatges oblidats i posa el focus en espais carregats de significat. Amb la seva nova obra, El somni de Gaudí, ens convida a redescobrir la història de la Sagrada Família des d’una mirada íntima i humana, allunyada del relat oficial i centrada en les persones que han fet possible aquest projecte al llarg de més d’un segle.

La novel·la es presenta com la gran novel·la de la Sagrada Família. Per què t’has volgut centrar en aquesta obra?

La meva fascinació pel món de Gaudí ve de molt lluny. Compartim lloc de naixement, Reus, i això genera una proximitat molt especial. És fàcil imaginar que, d’alguna manera, els nostres avantpassats haguessin compartit espais, carrers o moments quotidians. Per mi, Gaudí no és una figura remota, sinó algú que encara forma part d’una memòria viva, propera. També m’agrada pensar que compartim una manera d’estar al món: aquesta mirada atenta, aquesta capacitat d’observar i de treballar des del temps lent. M’interessa aquest Gaudí que espera, que madura les idees, que construeix amb paciència.ia.

Però la novel·la no va sobre Gaudí com a tal...

La novel·la va molt més enllà de la seva figura. És el seu somni, sí, però sobretot és la història dels 144 anys de la Sagrada Família. El que realment em va captivar és entendre què significa dedicar tota una vida a una obra que saps que no veuràs acabada. Aquesta idea de transcendència, de llegat, em sembla profundament humana i literària.

A més, sempre m’ha interessat acostar-me a figures reals des de perspectives noves, especialment aquelles vides que han estat poc explorades o que admeten múltiples mirades. Ja ho havia fet en altres novel·les, i aquí torno a aquest interès: donar veu a qui no l’ha tinguda.

Quin paper juga la Sagrada Família espai dins de la novel·la?

El temple és gairebé un personatge més. No és només un escenari, sinó un espai viu, que respira, que evoluciona, que està travessat pel temps, per les creences i per totes les persones que l’han fet possible.

Hi ha una saga familiar de cinc generacions que articula la història. Són sobretot persones senzilles, moltes d’elles dones, que no han estat visibilitzades perquè no formen part del relat oficial. I, tanmateix, sense elles, la història hauria estat completament diferent.

Penso en les dones dels treballadors que van patir accidents o que fins i tot hi van deixar la vida, i que després van haver de sostenir les famílies. Penso en la mestra de l’escola que va fundar Gaudí dins del recinte, on nens i nenes compartien espai en una època en què això no era habitual. O en la nena que cada dia portava l’esmorzar al seu pare a l’obra.

També hi ha personatges com una vitrallera que, amb la seva sensibilitat, dissenya els vitralls que acabaran omplint de llum i color l’interior del temple. Totes aquestes figures han passat sense reconeixement, però són imprescindibles. Recuperar-les és, en certa manera, un acte de justícia.

Creus que són els ‘altres genis’ que han fet possible la Sagrada Família?

Sí, sens dubte. Són els altres genis, els de la història no oficial. Aquella història que no surt als llibres, però que és la que realment sosté la gran història.

Sense totes aquestes persones (moltes de les quals no van signar mai cap document ni van rebre cap reconeixement), la Sagrada Família no existiria tal com la coneixem. També m’interessava explicar etapes menys conegudes del temple: períodes en què les obres avançaven molt lentament, moments en què el projecte era qüestionat, o episodis dramàtics com l’incendi durant la Guerra Civil.

Hi ha històries colpidores, com la d’aquelles persones que van arriscar la vida per salvar fragments de les maquetes de Gaudí, amagant-los amb l’esperança que algun dia es podrien reconstruir. O moments en què el temple va servir de refugi. Tot això forma part d’una memòria col·lectiva que sovint ha quedat silenciada.

Tenint en compte que estem en l’Any Gaudí, què té de diferent la teva novel·la?

No és una novel·la sobre Gaudí en el sentit habitual. Jo no soc una especialista en Gaudí ni ho pretenc. El que faig és una novel·la al voltant de la Sagrada Família i, sobretot, de les persones que han viscut al seu voltant i que n’han estat transformades.

Hi ha un relat oficial, centrat en arquitectes i dates, però també hi ha un altre relat: el de les famílies, els silencis, les renúncies. La meva mirada és literària i posa el focus en tot això: en les dones invisibles, en els dols sense paraules, en els vincles no normatius, en les decisions que no surten als llibres d’història.

També m’interessa la idea del temple com a obra col·lectiva i de llarg recorregut, com les catedrals medievals. Aquells que les començaven sabien que no les veurien acabades. Aquí passa el mateix: és un llegat que es transmet de generació en generació.

Els grans temes de la novel·la són el temps, la memòria, la transmissió, la fe i la creació. I també els llenguatges del temple: la pedra, la llum i el so. Gaudí volia que la Sagrada Família fos una mena de veu, un espai que no només ressonés per dins, sinó que interpel·lés el món.

En definitiva, és un canvi de perspectiva: explicar una gran obra no des del geni que la va concebre, sinó des de totes les vides que l’han sostingut al llarg del temps.