Categoría

Título

Autores

Artículo

Com a periodista m’ha tocat estar i viure situacions molt complicades. La més recent la tragèdia dels trens a Adamuz, a Granada amb desenes de morts. Aquells dies reflexionava com la vida és cruel i s’havia d’aprofitar perquè pot marxar en qualsevol moment i és fugaç. 

Doncs molts debats interns se m’han remogut també aquests darrers dies amb un tema tant sensible com polèmic: l’eutanàsia de la jove barcelonina Noelia.

Aquest dijous 26 de març era un dels molts periodistes que vaig estar a les portes de l’Hospital Sant Camil de Sant Pere de Ribes. Érem una trentena d’informadors davant d’aquest centre connectant en directe i explicant els detalls d’un assumpte complex que combina elements mèdics legals i familiars. El cas de Noelia, una jove amb una malaltia greu i irreversible, ha adquirit una dimensió pública a causa de la intervenció judicial i de la discrepància en el seu entorn familiar fet que ha situat novament aquest tipus de processos, l’eutanàsia, en el centre del debat social.

Cap a les cinc de la tarda, a l’exterior del recinte, una cinquantena de persones es van concentrar davant l’hospital. Algunes van romandre en silenci, altres van resar fins a l’últim moment. Vaig poder veure grups religiosos i pancartes amb missatges com ‘Justícia per a Noelia’ o ‘El sistema ha fallat amb Noelia’ i es va instal·lar un petit espai amb flors i espelmes en record seu configurant una escena marcada per la càrrega emocional i la diversitat de posicionaments.

La família, de la mà dels advocats, ens van informar que el protocol es va aplicar poc després de les sis de la tarda i cap a les vuit menys deu es va comunicar la seva mort als mitjans de comunicació. Prèviament, Noelia va poder acomiadar-se del seu pare de la seva mare de la seva àvia i de les seves ties que van estar presents a l’hospital des del seu ingrés. En canvi, una de les seves millors amigues no va poder accedir a l’interior del centre. Diversos agents dels Mossos li van impedir l’entrada mentre manifestava davant les càmeres la seva voluntat d’entrar per parlar amb ella i fer-li canviar d’opinió.

Els advocats de la família, representats per l’organització Abogados Cristianos va fer una roda de premsa a les sis de la tarda, l’hora clau per a Noelia. Van demanar canvis a la llei d’eutanàsia: «El cas d’aquesta noia evidencia els greus errors d’una llei que no protegeix les persones més vulnerables».

Mentre els periodistes fèiem preguntes als advocats es podia observar cada vegada més persones resant, de totes les edats, famílies senceres, i totes les mirades anaven cap a les finestres superiors de l’Hospital Sant Camil. Alguns van començar a interpretar càntics religiosos. Entre ells una dona molt afectada que venia des de València expressament i que li portava un ram de flors per a Noelia.

Els minuts anaven passant, es va començar a fer fosc i fins a les vuit menys deu de la nit no es va informar del desenllaç final per a Noelia. En aquell moment algunes persones van encendre unes espelmes i van resar per la seva ànima. A mi personalment se’m va encongir el cor, no em podia treure del cap la seva darrera entrevista on es veia completament decidida a exercir el seu dret a morir dignament.

Més enllà de les diferents interpretacions, el cas de Noelia posa de manifest la importància de disposar de procediments regulats i alhora evidencia la dificultat d’afrontar situacions d’aquest tipus. Unes situacions en què conflueixen dimensions personals familiars i jurídiques a partir d’una decisió adoptada en el marc legal vigent i que forma part d’un procés profundament personal que requereix respecte i sensibilitat en el seu tractament públic.

Ara bé, hi ha diverses preguntes a l’aire. Quin paper juguen els mitjans de comunicació en aquest tipus de cobertures? Els jutges estan preparats per avalar aquestes decisions? La llei d’eutanàsia cal canviar-la o no? Estem preparats com a societat per debatre sobre aquest tema? Jo segueixo reflexionant sobre totes aquestes preguntes.