Categoría

Título

Autores

Artículo

Alguns amics i coneguts m’han parlat aquestes darreres setmanes de les coses que no sabien i que han après mirant els mapes i escoltant o llegint els mitjans de comunicació sobre la nova guerra que EEUU i Israel han emprès contra l’Iran. No tot el que determinats medis expliquen pretén ser completament exacte, especialment si el president de l’‘Amèrica primer’ és un mentider compulsiu. Però, el que és cert és que molts terrícoles, sense tenir moltes nocions sobre les societats que habiten la rugosa superfície del planeta, aprenen geografia a base de les guerres i de les grans catàstrofes que ens assolen. Ara hauran sentit a parlar del riu Litani al Líban, de l’illa de Jark al Pèrsic on carreguen els crus del petroli, o dels estrets d’Ormuz amb l’illa del mateix nom, i el de Bab el-Màndeb amb l’illa de Perim... Accidents geogràfics que marquen territoris sobirans, fronteres i a voltes civilitzacions.

Així avui hi ha persones que han recordat o descobert la importància dels estrets marítims que es poden tancar a la navegació, o la transcendència de ser sobirà d’una illa que pot controlar mars i terres. No és estrany que el Regne Unit tingui la sobirania de l’illa de Diego Garcia en ple oceà Índic, per sota de les illes Maldives i que hi operin vaixells dels Estats Units, raó per la qual han rebut un míssil, malgrat estar a uns 4.000 km. de distància respecte a l’Iran.

Premsa, ràdios i televisions han comentat amb gran alarma que un míssil havia anat també a parar a l’illa de Xipre, i que la República de Xipre pertany a la Unió Europea. La veritat és, però, que el míssil va caure a la base i territori d’Akrotiri, que junt amb la base de Dekélia pertanyen al Regne Unit i són utilitzades per l’OTAN. Independentment que a dalt el mont Olimp hi ha l’estació de captació de comunicacions de tota mena més important del Mediterrani oriental. Endemés, l’illa des de l’any 1974 està partida en dues repúbliques, separades per murs i filats espinosos, sent la República de Xipre del Nord una espècie de protectorat de Turquia.

S’ha escrit que «la geografia ha esdevingut estratègia», cosa que ja sabia el xinès Sun Tzu a l’Art de la guerra (segle VI a.n.e), quan escrivia que «el terreny (la geografia) ha de ser valorat en termes de distància, facilitat o dificultat de desplaçament, dimensions o seguretat»; i que «si no coneixes les muntanyes i els boscos, els estrets i els ports de muntanya, i la disposició dels pantans i maresmes, no pots maniobrar amb una força armada».

Molts segles després el gran teòric de la guerra, el general prussià Carl von Clausewitz, escrivia a De la guerre (1832) i reconeixia la importància del saber geogràfic per portar a terme una acció militar, i que els caps havien de tenir coneixements del territori i un «sentit del lloc» que consistia en «la capacitat per formar-se ràpidament una representació geomètrica correcta de qualsevol porció del territori, i trobar en qualsevol moment de manera fàcil una posició en ell». D’aquí la importància dels mapes i la cartografia militar, beneficiada ara per les imatges via satèl·lit i via drons.

Gairebé coetani de Clausewitz, el baró de Jomini, general suís i teòric militar al servei de Napoleó i posteriorment dels tsars de Rússia, escrivia a Precís de l’Art de la Guerre (1838), que els comandaments militars havien de tenir «documents estadístics, geogràfics, topogràfics i estratègics del present i del futur» i «no s’havia d’ometre cap tipus de mètode per obtenir la geografia i l’estadística militar dels estats veïns, per conèixer els seus mitjans d’atac i de defensa...».

Des de la Geografia, diferents autors s’ha ocupat també del tema, però entre els vius destaca Yves Lacoste, un geopolític, amb el seu llibre La géographie, ça sert, d’abord, a faire la guerre (1976) i amb els articles i la direcció de la revista Hérodote. En el llibre, després de posar en evidència el perquè dels bombardejos al delta del Mekong (Vietnam) i criticar la «geografia dels professors», posa èmfasi en la geografia com un saber estratègic per analitzar les diferències que es donen en els territoris, un saber que aprofiten els «estats majors» del poder, siguin dels governs o de les grans empreses i institucions. Un saber que cal utilitzar per entendre les contradiccions del sistema i els conflictes que es produeixen, amb la finalitat de no emmascarar les realitats, com estan fent ara diferents dirigents i autòcrates mundials.

El desconeixement de les realitats geogràfiques i de les seves societats és tan gran que porta greus conseqüències. L’espionatge tradicional i el ciberespionatge contribueixen a saber molt més sobre les realitats diferents dels espais geogràfics, però solen desconèixer els pensaments comuns i profunds que formen la identitat dels pobles. Unes idees que poden estar ben allunyades de les del món anglosaxó, i siguin o no certes, es mantenen amb una fe absoluta i indestructible. El president dels EEUU hauria de saber que el ‘xiisme’ de l’Iran enalteix el combat i el martiri, i si no resolen la guerra per la via diplomàtica, es poden trobar amb un nou Vietnam, i tots nosaltres amb un món molt pitjor.