Categoría

Título

Autores

Artículo

Avui la Constitució fa 47 anys, som a tres del cinquantenari, que ja veurem com la veiem, perquè la Carta Magna és un ens juridicopolític que va i ve, que hi ha qui la celebra i hi ha qui la detesta. Lluny del consens que la va fer possible, però democràticament viva no només perquè la tenim aquí sinó també perquè enaltir-la o degradar-la forma part del seu esperit.

Me la miro avui —diguem—en mode Aznar. Quan al principi fou la paraula jurídica, abans que les posteriors hermenèutiques, un jove José María Aznar la qüestionava en una sèrie d’articles publicats al diari La Nueva Rioja el febrer i el març de 1979. Aquella Constitució era massa avançada per un Aznar que acabava de tocar el franquisme sense sortir de casa seva, fill de pare i net d’avi amb càrrecs importants al règim totalitari. José Maria Aznar complia 26 anys, el seu pare era viu i el seu avi havia mort només tres anys enrere.

Per als franquistes més recalcitrants, allò era una derrota, mentre que el món antifranquista en general l’aprovava, amb excepcions també a les franges més radicals, però tampoc a totes perquè, si ens mirem l’independentisme, que ara com ara és el més repatani a la Constitució i el Règim del 78 que se’n deriva, doncs alguns dels seus referents de temps difícils no la veien tan malament. El rebuig frontal de l’extrema dreta la validava tant per passiva o com a prova del nou, que no li haurien ni concedit el primer trienni, amb el cop d’Estat del 23 de febrer de 1981.

Entre 1976 i 1981, Espanya viu en un estat líquid de legalitats i de nivell alt de llibertats a partir de 1977, però el moviment de tropa del 23F va iniciar una marxa enrere i, a mesura que lleis i reglaments anaven concretant els grans principis de la Constitució, s’anava encongint. Quan Aznar governa, primer amb majoria simple —1996—, aquella Constitució progre ja li està bé de cara a la geometria variable, parla català en la intimitat, sopa a les Set Portes amb el bo i millor de les famílies catalanistes, qualifica l’esquerra abertzale de ‘Movimiento de Liberación Nacional Vasco’, inicia un acostament de presos condemnats per terrorisme i asseu a negociar el seu secretari general de presidència, Javier Zarzalejos, amb el cap polític d’ETA, Mikel Antza.

Però a partir de la majoria absoluta del 2000, Aznar recupera el retrovisor i en aquell hàbitat es desenvolupen les interpretacions reaccionàries de la Constitució, mentre s’incrementa el seu descrèdit a l’altre costat de l’arc parlamentari i, sobretot, de l’independentisme català que anirà emergint amb força i, després del final de la violència, s’alinearà al costat del basc, que mai havia estat constitucionalista a partir que la Constitució —a diferència de Catalunya— havia estat referendada per una minoria real de ciutadans, en sumar als ‘no’ els vots en blanc, els nuls i una abstenció considerable. Amb la suma de vectors oposats de restriccions i oposicions, el PP farà de la Constitució el transsumpte d’una llei inamovible esculpida a foc a la pedra del Sinaí.

Amb l’avanç del temps que corre amb un moviment uniformement accelerat, impel·lit per les noves tecnologies, i la dada inapel·lable que ara com ara ja hi ha més població que per edat no va votar-la, la Constitució ha envellit i li calen o una esmena a la totalitat o bé revisions, si més no digitals, de gènere, d’extensió de les ciutadanies adaptades a la immigració, etc. Però compte que, en el creixement global de les extremes dretes, que aquí treuen a passejar el franquisme desacomplexadament, els canvis constitucionals no vinguin en nom del progrés sinó de la reacció.

Aznar acaba de declarar que està en contra de la llei de memòria històrica, apel·lant al seu pare, que era falangista, de manera que torna als articles de La Nueva Rioja, i en l’anada a la tintoreria a recuperar les camises blaves, «que tu bordaste, en rojo, ayer», les enquestes albiren que el PP pot tornar al govern de bracet amb Vox. En el panorama desolador de la ultradreta a l’alça, em pregunto si els detractors de la Carta Magna per l’esquerra o pel sobiranisme no tornaran a defensar-la com a tàctica de supervivència democràtica.