Categoría

Título

Autores

Artículo

L’advertiment apocalíptic de Donald Trump sobre la desaparició de la civilització europea no descriu més que la política que vol imposar-nos. És el recurs habitual del nacionalpopulisme: anunciar el col·lapse de la civilització per justificar mesures excepcionals que laminen els drets, erosionen les institucions i legitimen l’extremisme. A Europa ho coneixem bé: la retòrica de salvació sempre és prefaci de la destrucció. A més, no hi ha cap període en què Europa hagi romàs ètnicament estàtica. Aquesta lògica és paral·lela a la dels Estats Units, que són una construcció migratòria. Els seus moments més tensos no s’han produït per l’arribada de nous grups, sinó quan han cedit a les pulsions nativistes que pretenien fixar una identitat excloent. Aquest mateix és el veritable perill per a Europa: la reactivació d’un nacionalisme identitari que ja va devastar el continent fins al 1945 per la voluntat d’imposar una comunitat homogènia, definida contra un enemic intern o extern. El projecte europeu neix precisament per a evitar la repetició d’aquest desastre: cooperació institucional, supranacionalitat limitada, mecanismes compartits de decisió i control. Els mateixos EUA, en una època més magnànima i oberta, hi van contribuir (i se n’han beneficiat) d’una manera decisiva. El trumpisme ho denuncia ara amb el discurs del «gran reemplaçament», que no és cap anàlisi demogràfica, sinó una conspiranoia creada per justificar polítiques d’exclusió i desfer el marc democràtic liberal. Europa no s’enfronta a la desaparició: s’enfronta al risc d’oblidar per què va abandonar l’extremisme nacionalista i recuperar la barreja, el conflicte i l’adaptació. El que sempre l’ha desestabilitzada no ha estat la diversitat, sinó els projectes polítics que la volen esborrar. No. El continent no es trencarà pels migrants. Es trencarà si accepta la lògica que els converteix en una amenaça existencial i si els líders europeus es deixen arrossegar per la incompetència, la por o la venalitat.