Categoría

Título

Autores

Artículo

«Ulisses d’Homer, el Quixot de Cervantes, Madame Bovary de Gustave Flaubert i Ubú d’Alfred Jarry han travessat els segles i han quedat en la cultura com a éssers fabulosos o tipus universals». Aquesta és la carta de presentació de l’encara director del Museu Picasso de Barcelona, Emmanuel Guigon, per justificar la tesi de l’exposició temporal Ubú pintor. Alfred Jarry i les arts, que durant quatre mesos s’ha pogut veure a l’equipament del carrer Montcada. El muntatge defensa que Ubú ha exercit una gran influència a bona part dels corrents artístics del segle XX, amb Picasso i Miró com a grans admiradors, complementat amb el seu paper de dictador en nombroses representacions de teatre en un context de denúncia política.

Una obra de teatre que comença amb «Merdra» (merdre, en francès) del Pare Ubú i replicat per la Mare Ubú amb «mira que ets colló» al París de 1896 és fàcil de deduir perquè es va convertir en un escàndol, que va suposar la suspensió de les representacions d’Ubú, rei i que l’autor, Alfred Jarry (1873-1907), quedés arruïnat. El muntatge teatral explica com l’ambició pel poder del matrimoni protagonista els porta a assassinar el rei de Polònia Venceslau i, una vegada aconseguit el tron, decideixen també matar els seus propis partidaris per quedar-se amb tot el poder. En un moment en què el teatre era realista i clàssic, la proposta de Jarry va ser completament trencadora, tant pel domini de les imatges i les formes, com pel seu plantejament popular i burlesc. El rebuig del públic va contrastar amb el món artístic, que va sentir-se atret des del principi per Jarry i pel seu Ubú. La petjada en les arts plàstiques és molt profunda, com ho corrobora que l’exposició reuneixi gairebé 500 peces, entre quadres, dibuixos, revistes i llibres en el muntatge més ambiciós que s’hagi fet fins ara al voltant de l’escriptor francès.

Els corrents d’avantguarda del primer terç del segle XX van veure a Jarry com un guia estètic, ja que compartien la mateixa visió de ruptura amb la tradició per experimentar amb noves formes d’expressió. D’entrada, va establir una gran amistat amb els principals pintors del moviment postimpressionista dels nabís, que van ajudar-lo en els decorats d’Ubú Rei i van il·lustrar alguns dels seus llibres. A més d’escriptor, va ser crític d’art i editor, donant a conèixer pintors marginats per la visió tradicional, sense oblidar la seva faceta d’artista amb gravats sobre fusta, que recorden l’art primitiu i medieval. A partir de la seva prematura mort, la figura d’Ubú va anar adquirint una destacada presència en les noves tendències d’arts visuals, fins a ser font d’inspiració dels surrealistes.

Picasso va donar una nova embranzida a Ubú el 1937, quan va apropiar-se del personatge per representar-ne la figura del dictador, un destí del qual no se n’ha deslliurat més. El pintor malagueny va realitzar la doble planxa de gravats en forma de vinyetes Sueño y mentira de Franco, que va ser exposat al costat del Guernica, al pavelló republicà de l’Exposició Internacional de París de 1937. Picasso s’havia sentit atret ben aviat a París per l’obra de Jarry, del qual va col·leccionar-ne obres i gravats. Una de les llegendes que circulen és que l’artista cubista va guardar durant un temps la pistola de Jarry, que acostumava a portar al damunt i treure quan demanaven foc, en una de les seves moltes excentricitats.

Joan Miró també va sentir una gran atracció per Jarry, un dels seus autors de capçalera i que va acompanyar-lo des del seu establiment a París i fins a la seva mort. Les obres de l’escriptor francès el van inspirar per alguns dels seus treballs i va il·lustrar diferents ubús durant més de vint anys. Al pintor vinculat a Mont-roig del Camp se li atribueix la frase «m’agradaria morir dient merdre» i la mort del dictador li va permetre portar finalment al teatre l’any 1978 Ubú, rei, amb un espectable de titelles gegants realitzades per ell mateix amb la companyia La Claca sota el títol Mori el merma. A Catalunya, Ubú va agafar una nova perspectiva a partir dels anys vuitanta amb Albert Boadella i Els Joglars, amb tres adaptacions de l’obra teatral amb el pujolisme com a context polític actual.