Categoría

Antetítulo

Título

Subtítulo

Autores

Imagen Principal

Artículo

No es pot entendre Antoni Gaudí sense tornar a les arrels. Sense la influència del paisatge del Camp de Tarragona, la tradició calderera familiar, els seus neguits intel·lectuals o les vivències personals, és impossible copsar la seva obra en plenitud. Aquest va ser el punt de partida del simposi celebrat aquest dissabte al Centre d’Estudis Riudomencs Arnau de Palomar (CERAP), que va reunir especialistes i públic per repensar la figura de l’arquitecte des del seu bressol i en el marc de l’Any Gaudí.

Així, el simposi va resseguir el recorregut vital de Gaudí, posant el focus en tot allò que sovint queda en segon pla. En aquesta línia, la periodista i investigadora Tate Cabré va subratllar que l’arquitecte mai va renegar del Camp de Tarragona, ans al contrari: «Sempre en parlarà com el lloc de la llum màgica i inspiradora, i remarcarà el privilegi de ser del Camp de Tarragona». Cabré va destacar també la influència del mar de Salou en la seva mirada. «La llum inclinada del Mediterrani et dona una visió més nítida i clara de les coses», assegurava Gaudí. La investigadora reusenca va remarcar igualment que Gaudí mai va perdre l’accent ni la parla vernacla pròpia del Camp de Tarragona.

Cabré també va recordar que l’arquitecte va créixer entre la caldereria del carrer de Sant Joan, on treballava el seu pare, i la del carrer de Sant Vicenç, del seu avi. El seu primer mestre va ser Francesc Berenguer, que acabaria convertint-se en la seva mà dreta fins a la seva mort prematura. Rebia el mestratge a la botiga coneguda com la Maravilla (can Sardà), on va coincidir amb Eduard Toda.

El diplomàtic reusenc Eduard Toda va ser un amic inseparable de Gaudí. Tal com va assenyalar l’arqueòleg i historiador riudomenc Jaume Massó, tots dos «eren molt amics perquè eren complementaris». A les Escoles Pies de Reus també van coincidir amb Josep Ribera i Sans, que més endavant faria carrera com a cirurgià. D’aquesta trident en sorgiria la revista L’Arlequí. Ara bé, la trajectòria acadèmica de Gaudí no va ser especialment brillant. Segons va explicar Massó, «excel·lia en geometria i també mostrava bon nivell en geografia», però tenia poc interès per la resta d’assignatures, fins al punt d’arribar a suspendre religió.

El reumatisme que Gaudí va patir de petit el va apartar sovint de l’escola i el va portar a passar temporades a la casa pairal de Riudoms. «Al mas de la Calderera interioritza les estructures orgàniques i una idea que travessarà tota la seva obra: que la línia recta no forma part de la natura», va indicar Cabré.

Durant l’etapa que Gaudí va treballar al al Vapor Vell, el propietari del complex, Joan Tarrats i Homdedéu, el va descobrir llegint geografia i en va intuir el talent. «Va convèncer el pare perquè el noi fes estudis superiors», explica Massó. El salt a Barcelona, però, no va ser senzill. El pare es va veure obligat a vendre la casa i el taller de Reus per poder finançar la formació d’Antoni Gaudí i la del seu germà gran, Francesc Gaudí, en medicina.

Per la seva banda, l’historiador barceloní Josep Maria Tarragona va posar èmfasi en el paper de Joan Baptista Grau, vicari general de Tarragona, que va introduir Gaudí en el Moviment Litúrgic. Es tracta d’un corrent sorgit a Europa, vinculat al romanticisme, que pretenia restaurar la litúrgia catòlica eliminant els afegits acumulats des del Renaixement. Segons Tarragona, aquesta influència es fa visible en elements com la concepció de l’altar, que situat al centre de Sagrada Família.

Tarragona també va destacar el paper dels seus alumnes més avantatjats. Domènec Sugrañes, a qui Gaudí va acabar confiant plenament l’obra, va assumir la direcció de la Sagrada Família després de la seva mort. No ho va fer, en canvi, Josep Maria Jujol, el seu deixeble més brillant. «Per què? Perquè Jujol no tenia les característiques personals per dirigir una obra d’aquesta mena», va indicar Tarragona.

Amb tot, Jujol va ser més que un deixeble, sinó un company que va influir en l’arquitectura de Gaudí. L’arquitecte li va confiar projectes com el Teatre Metropol de Tarragona i li va atorgar una llibertat creativa excepcional, visible al Park Güell, la Pedrera o la Colònia Güell. Sugrañes, tot i ser menys genial, es va convertir en el fill arquitectònic de Gaudí i en una garantia de continuïtat per mantenir la Sagrada Família fidel al projecte original.

Tarragona també va destacar el paper de Francesc Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, clau per garantir la continuïtat de la Sagrada Família en la seva major crisi, l’any 1914.

Per la seva banda, el doctor en Història Eugeni Perea va contextualitzar l’època en què va viure Gaudí, nascut el 1852 i mort el 1926. Va destacar especialment que, en el moment del seu naixement, l’analfabetisme a Riudoms superava el 50%, una xifra que es reduiria a la meitat a la seva mort. En aquest context, Gaudí va créixer en el si d’una família nombrosa de set germans, sent ell el més petit. Tots sabien llegir i escriure.