Categoría

Título

Autores

Artículo

Són habituals els comentaris negatius sobre el funcionament del nostre sistema sanitari públic. Els mitjans estan plens de notícies sobre llistes d’espera, queixes i demandes de més serveis. La discussió sobre si és millor la sanitat pública, la privada o la concertada sovint queda reduïda a frases fetes i tòpics. Aquests debats “de cafè”, plens de simplificacions, també arriben als parlaments. Potser és hora de racionalitzar la discussió i preguntar-nos què li demanem realment al sistema sanitari.

Fins ara, cap partit polític ha qüestionat que l’objectiu central és l’equitat. És a dir, que tots els ciutadans, sigui quina sigui la seva situació econòmica, social o geogràfica, tinguin el mateix dret d’accés a la salut i a l’atenció sanitària.

Aquest és el punt de partida. Sense equitat, totes les altres discussions perden sentit. La segona pregunta que ens hem de fer és si volem un sol model o diversos. Dit d’una altra manera: volem que tothom vagi sempre a la mateixa “botiga” o preferim tenir diferents opcions per escollir? I aquesta és una decisió política i social de gran importància.

Un cop definits l’objectiu (equitat) i el model (únic o divers), apareixen qüestions pràctiques:

1. Quin nivell de salut volem com a societat? Això determinarà els recursos necessaris.

2. Hem de poder escollir habitacions individuals, menús personalitzats o horaris flexibles? Són luxes o drets bàsics? I com es financen?

3. Qui ha d’aportar els recursos? Impostos generals? Cotitzacions individuals? Pagament directe per certs serveis? Assegurances privades complementàries? O una combinació d’aquestes opcions?

4. Com es reparteixen aquests recursos? Com decidim qui rep què?

5. Com sabem si ho estem fent bé? Quins indicadors mirem? Com equilibrem qualitat i cost?

L’eficiència no consisteix a gastar menys, sinó a gastar bé per aconseguir els objectius que ens hem proposat.

De tant en tant apareixen titulars sobre’estudis’ que afirmen que la gestió privada d’hospitals estalvia un 20–25% respecte de la pública. Sona atractiu. Però no podem comparar costos si no sabem quins pacients atén cada sistema.

La sanitat privada sol atendre pacients de risc baix , malalties comunes i estandarditzades i, en general, procediments d’estades curtes.

La sanitat pública assumeix, a més a més, pacients crònics que pateixen més d’una malaltia, atén urgències imprevisibles tots els dies de l’any , s’ocupa de malalties rares i processos complexos i es fa càrrec de persones grans amb fragilitat i polimedicació , que requereixen estades llargues i costoses

Un article de ‘The Lancet Public Health’ (2024) concloïa que: «L’externalització no sempre genera estalvis significatius i sovint redueix la qualitat, perquè l’afany de lucre incentiva la reducció de personal i limita les prestacions poc rendibles.»

Tots dos models tenen fortaleses i febleses. La sanitat privada destaca en confort, horaris flexibles, diagnòstic ràpid amb tecnologia moderna i estandardització de processos simples i repetitius. En canvi, la sanitat pública lidera l’alta complexitat, la formació de professionals, les urgències i la recerca.

En resum, el debat «sanitat pública vs. privada» no hauria de ser un dilema de blanc o negre i ens aniria bé copiar dels sistemes sanitaris més exitosos del món (Suècia, Països Baixos, Alemanya), que integren tots dos models sota regles clares d’equitat, transparència i rendició de comptes.