Categoría

Título

Autores

Artículo

Aquesta poderosa involució que patim, visible en els últims conflictes internacionals, té un denominador comú aterridor, deixem-nos d’embuts i mitges tintes. És el triomf de la impunitat, la mentida i la nul·la empatia. Sembla que el món vagi pel camí de ser dividit a voluntat per tres sàtrapes en territoris de control propi, buits de sobirania nacional i sense cap temor a les conseqüències a pagar per aquells que s’atreveixen a dividir-se el planeta. Els Estats Units es queden amb l’hemisferi occidental, Rússia amb Euràsia i la Xina té les mans lliures per dominar la vasta àrea de l’Àsia, el Pacífic i l’afegitó mig consentit d’una Àfrica que no sembla importar gaire a les altres superpotències. Benvinguts al nou ordre mundial que no és altra cosa que repetició mal girbada del vell, on els interessos triomfen per damunt de qualsevol altra consideració i no hi ha bons propòsits que valguin. Neocolonialisme que justifica agressions i vulneracions flagrants del dret internacional, dels tractats de progrés redactats amb sang, suor i llàgrimes durant el segle XX, sense que ningú demani ni tan sols explicacions. El fracàs ja definitiu de l’Organització de Nacions Unides i tants altres organismes internacionals que no tenen veu ni vot davant de líders disposats a fer la seva santa vènia sense necessitat, ni tan sols, de donar explicacions que justifiquin el seu il·legal i abusiu comportament.

Alguns sectors del tot interessats justificaven la caiguda de Nicolás Maduro al començament de la crisi dient que havien tombat un dictador d’esquerres, corrupte i perpetuat a còpia de tupinades electorals. Per tant, era justificat que el seu enderrocament passés per damunt com a prioritat de la sacrosanta sobirania nacional del país. L’anàlisi va durar dos sospirs, amb prou feines, quan Trump, sense gens de vergonya, justificava la irregular detenció del successor de Chávez al·legant que era el primer país del món en reserves petrolíferes i allà les companyies americanes tenien un negoci a fer. D’aspiracions democràtiques, ni parlar-ne com a excusa. Interessos de país i, coneixent el personatge, també particulars per l’ambició de convertir-se en comissionista del formidable projecte que s’obre ara per a les multinacionals d’arrel nord-americana. Igual, exactament igual que quan exigia als països de l’OTAN que augmentessin els seus pressupostos de defensa fins al cinc per cent del PIB nacional, llistó difícil de pair si el teu pensament casa mínimament amb una arrel humanista, empàtica i ferma voluntat de pau. Encara que no va demanar un deu, l’home sense escrúpols. Al cap i a la fi, el seu país té la principal indústria armamentística del planeta i a ell, de segur, no li costarà gaire traure profit personal d’aquesta estratègia gens dissimulada.

Com quan va proposar la creació d’un ‘resort’ turístic a Gaza, atreviment que sonava a burla i pot anar de veres vist i comprovat el comportament del seu aliat Netanyahu, sumat al desig d’escombrar els palestins tan lluny com sigui possible. A més a més, Europa, la vella Europa del pensament, només és capaç de demostrar que els seus millors temps són cosa del passat perquè no pinta absolutament res en aquesta correlació de forces que posa en perill la humanitat, sense que soni a exageració apocalíptica. Ja veurem com actua quan Groenlàndia es converteixi en joguina desitjada de caràcter prioritari. Són temps d’impunitat on els més ambiciosos i atrevits es veuen capaços de dur a terme qualsevol propòsit, qualsevol exageració només perquè així ho desitgen.

Temps de mentides, temps d’ignorància supina perpetrada per personatges detestables que aprofiten la manca de líders i valors, la pèrdua de la mínima decència. Quan Trump va instigar l’assalt del Capitoli, pensàvem que havia tocat sostre. Per desgràcia nostra, no té límits. Ni tampoc res ni ningú capaç de posar-li. El risc és de proporcions incalculables quan creuen que el món els pertany, que són els amos. No temen ningú, no els atura res. Es creuen déus.