Categoría

Título

Autores

Artículo

La tendència cap a la concentració de població, riquesa i energia a les grans ciutats és una constant que sembla no tenir aturador. L’efecte desertitzador de Madrid és evident: la megalòpoli castellana creix cada vegada més, mentre el conjunt d’Espanya no aconsegueix seguir-la i les diferències territorials no paren d’augmentar. Catalunya, mentrestant, manté el seu pes relatiu a l’Estat, tant en població com en riquesa. Un èxit que sovint passa desapercebut.

En els darrers 40 anys, la Comunitat de Madrid ha viscut un gran creixement demogràfic i econòmic. Des dels anys vuitanta, la seva població ha passat del 12 % del total estatal a prop del 14,5 % el 2025. En paral·lel, Madrid ha reforçat el seu rol com a motor econòmic: si als anys vuitanta aportava entorn del 15 % del PIB, avui frega el 20 %. Aquesta concentració ha accentuat una polarització territorial que explica bona part del desequilibri espanyol. Catalunya ha resistit i manté una posició estable: al voltant del 16 % de la població i prop del 19 % del PIB de l’Estat.

També des dels anys vuitanta, s’observa, a Catalunya, un fenomen interessant i contraintuïtiu. El país arrossega el relat persistent d’una Barcelona que ho concentra gairebé tot i un rerepaís secundari, però quan es miren les dades amb perspectiva, el diagnòstic grinyola. Tant des del punt de vista demogràfic com des d’una perspectiva econòmica, Catalunya ha evolucionat, de manera lenta però constant, cap a un reequilibri progressiu. A mitjans dels anys vuitanta, la província de Barcelona concentrava prop del 77 % de la població catalana; les províncies de Girona i Tarragona, juntes, amb prou feines superaven el 17 %. Una Catalunya desequilibrada, hereva del desenvolupament industrial del segle XX.

Amb el pas del temps, aquest pes relatiu s’ha anat matisant, molt a poc a poc. A mitjan anys noranta Barcelona ja havia baixat al 76 % i, a inicis dels 2000, se situava per sota del 75 %. Paral·lelament, Girona i Tarragona guanyaven població de manera sostinguda, impulsades pel creixement dels serveis, el turisme, la diversificació econòmica i una certa desconcentració residencial. Avui, Barcelona representa poc més del 73 % de la població catalana. El creixement ja no se sustenta exclusivament a la regió metropolitana, sinó que es reparteix cada cop més pel conjunt del territori. Barcelona no desertitza Catalunya.

El reequilibri demogràfic té, alhora, una derivada econòmica. Les dades de PIB per habitant dibuixen una Catalunya més homogènia del que sovint s’imagina. Barcelona compta amb un PIB per càpita al voltant d’un 8 % per sobre de la mitjana, però aquesta diferència està lluny de definir un país fracturat. La majoria de regions es mouen en franges properes a la mitjana, amb desviacions moderades. Només alguns àmbits, com el Penedès, les Terres de l’Ebre o el Pirineu, presenten nivells clarament inferiors. El contrast i la desigualtat entre Madrid i províncies com Segovia, Guadalajara o Toledo, per contra, és enorme. Superior al 50% en renda per càpita.

El que emergeix, en conjunt, és una imatge menys polaritzada del país, la seva capital i les seves regions. Barcelona continua sent el gran motor, però no monopolitza el creixement ni la prosperitat. Catalunya no és un territori perfectament equilibrat —cap país ho és—, però tampoc és l’espai profundament desequilibrat que sovint es descriu. Les dades apunten a una evolució lenta, però sostinguda, cap a una major cohesió territorial. Una sorpresa i una bona notícia.